Antony, nigerià de 25 anys, saluda somrient el foraster. L’estranya que una persona aparegui caminant per fixar-se en el preu de la gasolina. Per comprovar-ho, cal acostar-se al sortidor perquè no hi ha grans cartells amb xifres per informar el conductor, com passa a Espanya.

L’empleat de la gasolinera indica amb amabilitat els preus. 1,9 rials el litre de gasolina estàndard i 2,1, el de gasolina ‘premium’. «És molt millor», adverteix.

Però quan s’adona que la intenció no és omplir el dipòsit (perquè de fet accedim a peu a la gasolinera), sinó tafanejar els preus, pregunta al seu torn. «¿Ets d’Espanya? ¿Com són els preus de la gasolina allà?». 

Quatre vegades més cars, aproximadament. Perquè 1,9 rials qatarians equivalen a 50 cèntims d’euro, és a dir, més o menys la quarta part del que costa un litre a Espanya.

Si omplir el dipòsit d’un cotxe estàndard al nostre país costa entre 75 i 100 euros, els habitants de Qatar ho fan per 20 o 25, en funció del model del cotxe, de la gasolina que utilitzin i de les seves necessitats.

Sense cotxes elèctrics

Amb prou feines es veuen cotxes elèctrics a Doha. Els cotxes són els de tota la vida –la flota té una àmplia gamma d’edats, des de cotxes desgavellats a elements últim model– i la gasolina és tan barata que pocs es plantegen aquí passar-se al model més sostenible.

Qatar és un dels exportadors mundials més grans de petroli, tot i que on destaca realment és en la producció i venda de gas liquat.

Les ‘apps’ de VTC, a l’ordre del dia

A Doha, almenys durant el Mundial, els vehicles de transport compartit, que tanta polèmica han generat a Espanya per la seva competència al taxi tradicional, funcionen a tot drap. Uber i Karwa, una aplicació local, són els més utilitzats. 

Contractar els serveis d’un conductor en qualsevol d’aquestes aplicacions resulta útil (el metro és nou, però no cobreix tota la ciutat), ràpida (quan el trànsit ho permet) i barata. Un trajecte d’uns 25 minuts pot sortir per nou euros, aproximadament.

És inconcebible veure un ciutadà qatarià al volant d’un taxi públic o privat. Són immigrants els que treballen com a conductors d’aquest tipus de vehicles.

Són ells (treballadors procedents del Nepal, del Pakistan i de l’Índia, especialment) els qui conviuen cada dia amb un trànsit que sorprèn el visitant, perquè els semàfors semblen trigar hores a obrir-se i qualsevol hora és dolenta per circular. Només a partir de les onze de la nit els embussos semblen donar un respir.