No solen superar-se eliminatòries del Mundial com si fos un passeig per un mercat. Tret de si ets el Brasil, és clar. Si ets el Brasil pots sortir a jugar amb indumentària per anar a una pista de samba. Però Espanya no és el Brasil. Gairebé ningú és el Brasil. A qualsevol li costa guanyar en la fase de grups i en les eliminatòries ja no hi ha ovelles, només llops. Els matisos decideixen qui se’n va i qui es queda. De vegades un matís decisiu és un fora de joc xiulat per un mil·límetre. De vegades ho és un pal en l’últim minut d’una pròrroga. I de vegades són els penals. Espanya torna a casa i una manera molt personal de conduir la selecció, la de Luis Enrique, ha punxat i aviat se sabrà si ha acabat.

Segueixi o no, Luis Enrique ha posat a l’aparador una sèrie de jugadors joves sobre els quals reconstruir una nova etapa al combinat espanyol. L’ideal seria trobar un d’aquests davanters desbordants de talent que va amb l’obrellaunes a la butxaca. Contra el Marroc hauria fet falta. Però no abunden a la Lliga, tampoc al món, i la força del grup no va ser suficient, com sí que ho va ser a l’última Eurocopa, a la Lliga de Nacions o a la fase de classificació del Mundial. Aquesta vegada l’asturià i el seu model van fer aigües quan convidaven a somiar en una llarga travessia.

En la decepció Luis Enrique va intentar ser didàctic. «Cal aprendre a perdre, els nens ho han de fer, independentment de si mereixes perdre o no». La qual cosa està molt bé per a la vida, però al futbol una decepció en un Mundial deixa marca (gens greu) en els records infantils. I aquests records diran un dia que hi va haver altes expectatives incomplertes. Prometia la selecció una participació espurnejant a Qatar, a imatge i semblança de l’exuberant personalitat de Luis Enrique. Però entre el seu discurs i el que es va veure sobre la gespa es va obrir en general una distància oceànica. El joc no va arribar al verb. 

Un miratge

El combinat espanyol es va saber agafar a la majoria de partits, cert. Va seguir un guió molt precís i va donar la cara, però en gairebé tots li van faltar coses. Només es pot recordar una dada: a Qatar, Espanya només ha sigut capaç de guanyar un dels seus quatre partits. La golejada contra Costa Rica va acabar convertint-se en un miratge al desert. 

A partir d’aquell moment, d’aquella exhibició, va venir un partit bo a mitges contra Alemanya, un de molt fluix contra el Japó i un altre d’insípid a vuitens. Davant el Marroc, l’equip no va tenir destresa, de gosadia, de desmarcatges, que el balanceig incessant de la pilota trobés alguna línia vertical i en conseqüència de més rematades a porteria. Espanya va fer de la passada un exercici hipnòtic, però per a si mateix. No es pot descartar que els jugadors arribessin als penals marejats de tant donar voltes a la pilota. Toca assimilar la frustració que Espanya no és el llop que es creia. I els nens se’ls ha d’informar que tret del 2008 i el 2012, mai ho ha sigut.