Mundial de Qatar

El naufragi de l’Espanya de les mil passades i els mil penals

La selecció de Luis Enrique va repetir la frustració de moure la pilota sense èxit que el va condemnar fa quatre anys a Rússia, també a vuitens de final i a la tanda

Sergio R. Viñas

L’Espanya de les mil passades no va aconseguir convertir-ne un de sol en una rematada exitosa contra la porteria del Marroc en 120 minuts. <strong>L’Espanya dels mil penals assajats</strong> per barba es va presentar en la tanda decisiva i no va aconseguir marcar-ne ni un de sol. <strong>L’Espanya del 7-0 contra Costa Rica</strong>, eufòrica arrencada del Mundial, ha quedat segada a la segona estació davant una selecció coratjosa però inferior lliura per lliura.

<strong>L’Espanya de Luis Enrique encalla els seus vagons al costat del desert qatarià</strong>, amb un descarrilament que recorda, pas per pas, el que va protagonitzar fa quatre anys a Moscou. A vuitens de final, com llavors. A penals, com aquella vegada. Després de fer més de mil passades sense èxit. Sí, exactament com va passar davant Rússia, una altra selecció que no hauria d’haver suposat un obstacle tan gran per a una selecció del caixet de l’espanyola.

Va fallar Sarabia, sortit en els últims minuts només per a aquesta missió, i el va enviar al pal. Després ho van fer també Soler i Busquets, en aquest cas per la mediació decisiva de Bono. Simón va allargar el suspens de forma innecessària per a Achraf, madrileny, eliminés la selecció del país que el va veure néixer.

Encàrrec fallit

Com un bumerang, resulta impossible no reparar en aquella frase de Luis Enrique en la prèvia. «Els vaig demanar que tiressin mil penals cada un en els entrenaments amb els seus clubs», va assegurar el seleccionador respecte d’una hipotètica tanda. I va defensar que no és una loteria, però va ordenar als seus futbolistes que compressin tots butlletes. Ni per aquestes. Potser no li van fer cas, potser sigui, senzillament, que l’hàbit no fa el monjo. No sempre.«Els tres primers llançadors els he elegit jo. Els altres dos [que no van arribar a tirar], els jugadors», va dir després Luis Enrique, sempre pit per davant quan venen mal donades per exercir d’escut davant els seus futbolistes. <strong>També va parlar del seu futur</strong>. Bé, d’aquella manera: «M’importa zero ara mateix. Tinc més sortides que un metro. Tinc més ganes d’arribar a casa meva, veure la meva gent i els meus gossos i estar amb tots ells».

Es va agafar Busquets al tòpic que Espanya havia caigut «de la forma més cruel». «El futbol és cruel, no entén de justícia, entén que la piloteta entri, els penals són una loteria», va dir, per la seva banda, Rodrigo Hernández, a qui sí que li sembla que la tanda té una mica de sort, al contrari que al seleccionador. Formes divergents de veure-ho que no corregeixen el desenllaç de l’eliminació.

Història repetida

Espanya cau a vuitens de final, com ja li va passar a Rússia 2018 (davant l’amfitriona) i a Alemanya 2006 (contra França). Entre una i altra, excepció feta de l’històric campionat de Sud-àfrica 2010, la debacle en fase de grups al Brasil 2014. En aquestes tres últimes edicions convergeixen la incapacitat per desenvolupar amb eficiència un model de joc ja molt arrelat, consistent en la possessió de la pilota.

Una aposta bonica quan es practica bé, però desesperant en nits com aquesta. El comptador de passades, segons Sofascore (la xifra sempre varia en funció dels mesuraments), va arribar als 1.019 davant el Marroc. Fa una mica més de quatre anys, davant Rússia, van ser encara més: 1.114. I no es tracta de qüestionar el model (o no té per què), sinó només de constatar una tendència que, amb un altre seleccionador i amb altres jugadors (només Busquets, Alba i Asensio van jugar al Marroc i van viure la debacle a Rússia) es repeteix quatre anys més tard. Perquè, també cal ressaltar-ho, l<strong>a xifra de les mil passades també es va depassar davant Costa Rica</strong>.

La bona notícia per a Espanya, un dia fosc com les nits qatarianes sense núvols que les tamisin, és que el grup de futbolistes que va ensopegar aquest Dia de la Constitució presumeix d’una joventut envejable que no apunta a un canvi de cicle, sinó a una maduració de l’actual. D’aquí quatre anys, es veurà si és així o si Espanya ha de tornar a comptar mil passades i mil penals.