Radiografia del fracàs d’Espanya

Va ser realment Espanya campiona del món? Va ser un accident? O va ser una casualitat? Va ser, sens dubte, una excepció. El recorregut de la selecció pel torneig futbolístic més important, amb el nou capítol confirmatori de Qatar, eleva el títol del 2010 a la categoria de meravellosa raresa. I un privilegi, per descomptat. Arriba el moment de l’enèsima catarsi en la selecció. La suma de decepcions del segle XXI condueix a una conclusió inexorable: fracàs.

EL FUTUR

Àmplia reflexió sobre el tècnic

Acaba el projecte de Luis Enrique, que ha durat quatre anys amb el parèntesi tràgic de la mort de la seva filla. El tècnic dirà (ja ha decidit) si dona per acabat el cicle amb el comiat del Mundial o l’estiu que ve amb la Lliga de les Nacions, de la qual Espanya és subcampiona i torna a optar al títol per la classificació per a la final four.

Els resultats, com sempre, han debilitat l’entrenador, que no pot sostenir la bondat de la seva idea futbolística, amb només una victòria en quatre partits. Luis Enrique ha fet bandera del seu model de joc amb un fanàtic convenciment que, a l’hora de la derrota, se li imputa en contra seu.

Assegut a la sala de premsa de l’estadi Ciutat de l’Educació, va assegurar que continuaria a la selecció tota la vida. Una manera de guanyar temps abans de donar la resposta a l’oferta de Luis Rubiales. El president escolta el seu entorn. El lloc compta amb molts aspirants. El primer és Marcelino García, exentrenador de l’Athletic i el València, entre d’altres. No en va, la plantilla té futur.

L’ESTIL

Un model que es qüestiona

Sol passar. A Luis Enrique o a qualsevol tècnic. Defensar un estil basat en el joc combinatiu topa amb aquells detractors que encara pregonen la fúria i la casta com a guia per abordar els partits. La nostàlgia per un enfocament que mai ha reportat cap èxit.

La proposta de Luis Enrique, afegida a la seva forta personalitat, amb més tendència a la discussió que a la proximitat, li ha fet guanyar l’evident animadversió de diversos mitjans de comunicació, no de l’afició, que ha atret per a si amb l’espontaneïtat de les seves intervencions a Twitch. Aquesta beneficiosa campanya d’imatge no frena l’allau de crítiques per la gestió de l’equip. Des de la convocatòria d’alguns futbolistes a la direcció de l’últim partit. «Els jugadors han complert al cent per cent el meu pla de joc», va assegurar. D'aquesta manera, els va alliberar de la responsabilitat de l’eliminació, i la va assumir ell per complet.

Espanya se’n va anar de Rússia després de caure per penals contra l’amfitrió i se’n va de Qatar després de sucumbir des del mateix lloc amb el Marroc, sense disculpa ni atenuant possible. Va fallar Espanya per complet per no saber abordar una defensa tan tancada, per no trobar alternatives tàctiques, per mancar d’encert en les ocasions que hi va haver, per fer més de mil passades...

ELS PENALS

Només una tanda guanyada de cinc

Tot es pot atribuir a Luis Enrique, que sí que va admetre l’error en donar entrada tan tard a Pablo Sarabia perquè xutés un penal. Es podria haver convertit en una genialitat si el xut del davanter esquerrà, amb la dreta, no hagués anat a parar al pal en l’última oportunitat. Però l’error del penal de Sarabia, de nou al pal, el cataloga de vel·leïtat, quan va rellevar Nico Williams, que al seu torn hi havia entrat de suplent.

Només va faltar que el tècnic al·ludís als mil penals llançats que havia demanat als seus jugadors perquè el comentari l’ataqués com un bumerang amb les tres errades de Sarabia, Carlos Soler i Sergio Busquets.

L’Espanya de Fernando Hierro, davant la defensiva Rússia com ho va ser el Marroc, va arribar a la tanda. Fatídica, com sempre. Aquell dia van fallar Koke i Iago Aspas, dos emblemes dels presumptament proscrits de Luis Enrique. Espanya només ha guanyat una tanda de les cinc llançades: a Irlanda el 2002. Va sucumbir contra Bèlgica (1986), Corea del Sud (2002), Rússia (2018) i el Marroc (2022).

ELS VETERANS

Busquets i Alba, o el final d’una era

Busquets el capità va ser el tercer llançador que va fallar dels tres primers designats per Luis Enrique. Els altres dos, demanats per voluntaris, ni van xutar. Investit capità perquè és el més veterà, és a la vegada el migcampista del Barça l’últim, l’únic, que pot testificar que Espanya va ser campiona del món.

Insubstituïble des d’aleshores, i amb 34 anys, a sis mesos d’acabar el contracte amb el Barça, també és a la porta de sortida de la selecció. Falta per veure si farà el pas per franquejar-la. Alba (33) és un cas semblant del veterà que es dona per amortitzat. Però no són casos semblants, per exemple els d’Azpilicueta (32), Koke (30) o Morata (30), menys vinculats a Luis Enrique que els dos futbolistes del Barça.

EL FUTUR

La nova fornada està llesta

És a les seves mans continuar o renunciar. I en les del nou seleccionador i la seva nova idea, si Luis Enrique renúncia després de relaxar-se amb la seva gent i els seus gossos, com va dir en acomiadar-se a la sala de premsa. Ell apostaria per la continuïtat de tots dos, i de gairebé tot el planter, convençut de la qualitat futbolística de tots ells i més enllà de l’afinitat personal que hi senti.

Ansu Fati, Gavi, Pedri, Balde, fins i tot sense traspassar la barrera dels 20 anys, tots ells titulars en el Barça, auguren un gran futur, juntament amb la majoria dels components de l’equip. El repte potser els ha arribat massa aviat. Necessiten temps. Tots són més joves que el més jove de la plantilla de Sud-àfrica. Ho era Busquets, tenia 21 anys i estava envoltat d’un grup d’experts que havia completat el primer sextet mai guanyat per un club.