¿On és la càmera oculta? Va sent hora que Croàcia l’hi confessi al món. O, més ben pensat, que no ho faci mai. Que continuï construint sense fi aquest relat d’agonia i resistència, d’amor propi i golejades al sentit comú, amb què no deixa de conquistar l’improbable. Que canti, rigui i balli, tot i que a la seva costa deixi torrents de llàgrimes procedents d’ulls vidriosos i envermellits. Aquesta vegada van ser els de Neymar i el seu Brasil, enderrocats pel màgic idil·li que té la selecció croata pels penals. Com fa quatre anys a Rússia, supera dues tandes d’una tacada i es planta a les semifinals. L’Argentina i els Països Baixos, els seus dos possibles rivals, haurien de començar a espantar-se al més aviat possible.

Rússia i Dinamarca el 2018, el Japó i el Brasil (de moment) el 2022. Sense necessitat d’una nova actuació heroica de Livakovic (que sí que va ser cim en la segona part), que en va tenir prou amb aturar-li a Rodrygo el primer llançament. El pal, en el quart xut, obra de Marquinhos, va ser el que va posar punt final a la participació de la pentacampiona en aquest Mundial, ja que l’experta Croàcia no en va errar ni un. La grandiosa favorita per a la final de Lusail baixada dues rondes abans del que va somiar, decebedor el seu futbol durant molt temps, absent aquesta «alegria» de Tite que l’havia portat enlaire fins ara. 

Sense alegria

No, no va ser en l’Education City la Brasil alegre i devastadora que estava sent en tot el Mundial. No, tampoc era la Croàcia estoica i resistent que acostumava a ser. O no ho era només això, sinó bastant més. Feia la sensació que la ‘Canarinha’ arribava ja a aquest partit amb el pic de forma depassat i que la vigent subcampiona ho feia en creixement. El resultat final, tot i que fos en els penals, va ratificar el pressentiment inicial.

El pla de Dalic en el partit era clar. Consistia, en resum, a aconseguir la pilota i començar a moure-la pel camp fins a aconseguir que els brasilers, poc acostumats a la feina, es cansessin de córrer darrere d’ella. L’èxit del pla només el frustrava la dificultat que tenien alguns dels croats per encadenar passades encertades sota pressió, malgrat sumar Pasalic com a quart centrecampista, en detriment d’un davanter. Modric, mestre del ram, s’intentava oferir sempre, però no arribava a totes.

Així que els balcànics no van treure gaire partit de la seva proposta abans del descans, a penes un parell de xuts poc perillosos d’aquest diable que respon al nom d’Ivan Perisic. Però sí que va aconseguir Croàcia la més important de les seves comeses, impedir el desenfrenament futbolístic d’una Brasil a la qual li tirava la cisa, desconnectada el centre del camp de la seva poblada davantera.

Obra mestra de Neymar

El problema del plantejament croat era que la seva condició d’oxidable amb l’avenç dels minuts. Requereix intensitat i concentració, atributs que el temps va desgastant, més després d’haver disputat una pròrroga davant el Japó fa quatre dies. Així que, en la segona part, el Brasil va anar agafant vol per pura qualitat individual dels seus futbolistes.

Va ser llavors quan va emergir de nou la figura de Livakovic, l’heroi que va aturar tres penals als nipons en la tanda de vuitens. Aquesta vegada va brillar el porter del Dinamo de Zagreb durant el partit, aturant dues bones ocasions a Paquetá i dues més a Neymar, que en cap moment va acabar d’agafar vol en el partit.

Es va fer necessària la pròrroga, on les dues seleccions van acabar per treure-li el tap a la banyera. Primer va ser Neymar, igualant els 77 gols de Pelé amb la samarreta ‘verdeamarela’ amb una obra de mestra cisellada amb l’ajuda, a través de les parets consecutives amb Rodrygo i Paquetá. Tota la novel·la semblava ja escrita, però en el 116 Petkovic va aixecar la mà per escriure el seu capítol, amb una rematada a l’interior de l’àrea que va colpejar Marquinhos, confonent Alisson.

Només sumaven un gol cada un camí dels penals, però al sarró de Croàcia hi havia molt més que en el del Brasil. Hi havia experiència, hi havia confiança, hi havia fe, hi havia un bitllet a semifinals. Cap dels croats va parpellejar ni tan sols al disparar cap a Alisson. Els brasilers sí que ho van fer. I el seu càstig va ser l’eliminació, allargant quatre anys més una insuportable sequera que el 2026 durarà ja 24 anys, igualant el període més llarg de la seva història (1970-94) sense aixecar un Mundial. No és el seu moment. És el de Croàcia. Que balli.