Per primera vegada en la història dels Mundials, ni Brasil ni Alemanya ni Argentina són a les semifinals d'una Copa del Món. Tractant-se d'un campionat que es disputa des del 1930 i que a Rússia arriba a la vint-i-unena edició, aquesta dada marca el domini de certes seleccions en aquesta competició. Entre el grup d'escollits podríem afegir-hi Itàlia, guanyadora de quatre campionats i amb dues segones posicions i dos llocs més entre els quatre primers classificats. Els transalpins s'han perdut la fase final per primer cop des del 1958, els alemanys han quedat fora de la segona fase per primer cop des del 1938, i els brasilers no han deixat de participar mai en el torneig. Són, amb els argentins, els quatre grans dels Mundials.

Llavors hi ha el segon esglaó. El formen seleccions que no tenen una continuïtat quant al seu rendiment a la cita mundialista, però que de tant en tant treuen el cap en les posicions d'honor. Països amb tradició futbolística que barregen èpoques d'èxits amb d'altres de desaparició. En aquest grup hi hauria equips com l'Uruguai (doble campiona), Holanda (tres cops finalista), Espanya (guanyadora el 2010 però amb una sola posició entre els quatre primers en totes les altres edicions) i també les quatre semifinalistes de Rússia 2018. França, Bèlgica, Anglaterra i Croàcia han tingut moments brillants en el passat i ara disposen d'hereus que els volen rememorar.

Dues campiones úniques

Juntament amb Espanya, els equips de França i Anglaterra són els únics que han gunayat un sol Mundial. A més, en tots dos casos el van guanyar a casa, els gals el 1998 i els britànics el llu-nyà 1966. Són dos països de gran tradició, però també amb una història de sonores patacades a la Copa del Món.

França, per exemple, té dues grans generacions: la de Platini i la de Zidane. La primera va guanyar l'Eurocopa del 1984 i va ser semifinalista dels Mundials del 1982 i 1986. La segona, va guanyar el Mundial 1998. Enmig, però, França es va arribar a perdre dues fases finals (1990 i 1994) i, després de l'últim títol, va quedar eliminada a la primera fase del 2002.

Els anglesos només tenen un títol a la seva història i èpoques d'allunyament del primer pla internacional. Van deixar d'anar als Mundials del 1974, 1978 i 1994 i en el darrer, el 2014, van quedar fora de joc en la primera fase, malgrat que tots els seus jugadors actuen en la lliga amb més diners del món.

Dues que es volen estrenar

Bèlgica va tenir el seu gran moment els anys vuitanta, en aprofitar la bona salut de clubs com el Bruges o l'Anderlecht. Va ser quarta al Mundial de Mèxic 1986 i era una habitual dels grans campionats. Va passar un gran sotrac amb el tombant de segle, però la federació va iniciar un projecte de formació de jugadors, coincidint amb l'Eurocopa que va coorganitzar amb Holanda el 2000, que ha derivat en la collita actual.

Croàcia es va estrenar, després de la independència de Iugoslàvia, amb una generació daurada que va ser tercera a França 1998. Posteriorment, va disposar sempre de bons jugadors, però per a un país de 4,3 milions d'habitants és complicat que sempre hi hagi primeres figures. Ara les té i, com Bèlgica, vol estrenar el seu palmarès.