20 de desembre de 2019
20.12.2019

Quan només passaven els Reis

Ara hi ha més joguines que mai per triar i demanar, però amb clàssics per als quals sembla que no passa el temps

20.12.2019 | 13:11
El Joan i la Nina miren joguines de quan eren petits amb els seus nets

De petit, la joguina que més il·lusió em va fer va ser un Scalextric. Me'l van regalar l'any 1964 o el 1965, quan jo en tenia 7 o 8. El vaig muntar al menjador i no sé quant de temps l'hi vaig tenir. Em va durar anys!». Joan Girona (Manresa, 1957) mira enrere i recorda, acompanyat de la seva dona, Nina Rodríguez (Murtas, Granada, 1954), els regals que cada any els portaven els Reis d'Orient. A la llista hi solia posar un tren elèctric, cotxes teledirigits... «I nines, en recordo una de cartró gairebé gran com jo», diu ella. Els escolten els seus dos nets, el Martí, de 9 anys, i el Gerard, de 6. Tots dos han nascut en l'era digital i tot i que Meccano, pilotes i Lego són paraules del seu vocabulari, a la llista de desitjos que han preparat per a enguany prefereixen escriure-hi Pokémon, Nintendo i Star Wars.

Mig segle separa les dues generacions. Cinc dècades que han canviant moltes coses, però menys de les que podria semblar. La principal: els Reis, que portaven Tentes, Nancys i Geypermans als ara ja avis, fa temps que han perdut l'exclusivitat de fer regals i no venen sols, sinó que ho fan acompanyats del Pare Nadal i el tió. Els obsequis es multipliquen. «Quan érem petits et regalaven el just i necessari», diu Girona. Per exemple, llapis, estoigs i llibretes, que no fallaven mai. «Els colors, oi, i tant que els esperàvem!», confirma Rodríguez, que afegeix que «tampoc teníem gaires coses per triar i el sou dels pares donava per al que donava».

Els seus nets ja fa dies que tenen pensada la carta. «Diners per comprar una videoconsola», destaca el gran, que també explica que «Playmobils no, que els vaig demanar l'any passat i ara ja estan una mica abandonats». El petit sospira per «una espasa làser i un tractor, la samarreta del Baxi Manresa i una disfressa del Capitán América».

Precisament, els joguets són un dels elements d'aquesta tradició que menys ha canviat. Molts clàssics s'han reinventat o segueixen ben vius. A la llista dels més venut d'aquest 2019 de diferents webs online hi destaquen Gravitrax (un circuit de boles), Monopoly (patentat el 1935), les nines Bebés Llorones i Bellies (les Nancy i Barriguitas d'ara), els Superzings (ninotets de plàstic comparables amb les figuretes i els soldadets d'abans) i Operación (un altre joc de taula mític nascut el 1965). Les Barbies (des del 1959), els Scalextric (1952) o el joc Enfonsar la Flota (1931) són altres clàssics que juntament amb bicicletes, disfresses i cavallets de fusta mantenen un estatus privilegiat a les cartes dels Reis i que han sobreviscut a Tamagotchi, Furbys, Pinypon i Micro Machines, reis de la dècada del 1990.

Els magatzems Jorba, el referent


La venda de joguines per festes ha estat sempre un negoci, que actualment, només a Espanya, factura 1.100 milions d'euros l'any. A més de les botigues especialitzades, els Reis d'ara també fan compres en grans centres comercials, per Internet o pelegrinen fins a Andorra. A la dècada dels 40, 50 i 60, però, la capital del Bages tenia un temple de les joguines: els magatzems Jorba. Pere Travé (Manresa, 1927) va treballar al mític establiment de la Muralla del Carme des dels 16 anys fins que van tancar el 1971 i va passar tres anys, del 1943 al 1946, a la secció de joguines. «Tota la quarta planta era per als joguets i quan arribava el mes de novembre també omplíem el cinquè pis amb les joguines més grosses, cotxes i bicicletes...», comenta. Els aparadors de can Jorba deixaven bocabadat a qui passava per davant. Per als nens, el més venut eren els trens, i per a les nenes, «nines i joguines més maternals», una separació per sexes de la qual encara pequen molts catàlegs i anuncis nadalencs, cinquanta anys després. Travé també recorda dels Nadals de can Jorba la zona de cotxes de fusta que es muntaven a la terrassa per ensenyar els senyals de trànsit als infants i les cues que es feien per entregar la carta al patge reial. Joan Girona era un dels nens que hi anava: «Escrivíem la llista quinze dies abans de la cavalcada, amb idees que veiem als aparadors dels magatzems. Tenien dues plantes i quan veies les joguines quedaves embadalit». També agafava idees de la televisió, de la poca estona que la podia veure quan els diumenges a la tarda anaven a ca l'Aligué. I arribava l'esperat dia de rebre les joguines. La recollida la feien a casa, a casa dels padrins i també dels tiets. «Tres llocs, tres regals», puntualitza.

Fora de la capital del Bages, la festa era més continguda. Així ho guarda a la memòria Nina Rodríguez. Tot i néixer a la província de Granada, la seva família es va traslladar a viure i a treballar a la colònia Galobart de Navarcles quan ella tenia dos anys. «Sempre ens portaven més o menys el mateix. Esperàvem els Reis de la colònia a dalt a la carretera i després anàvem a l'escola on ells mateixos ens donaven els regals. Era una festa molt gran», relata. «Amb poques joguines érem molt més feliços que els nens d'ara amb tantes», coincideixen a dir Rodríguez i Girona. El Martí i el Gerard en són conscients. «En tenim moltes», diuen, i les videoconsoles els tiben molt, però sempre acaben trobant un moment per a altres opcions menys tecnològiques i comercials, com «jugar a fet i amagar, a l'indi o fent cabanyes»; jocs d'ara i de sempre que no costen diners i que només reclamen imaginació.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook