Volia saber el motiu exacte pel qual l'emperador Dioclecià va abdicar del tron, va deixar Roma amb el seu trànsit i els seus crims i es va retirar cap a aquell racó del món, allunyat de tots i on ningú el pogués trobar. Diuen que va passar els dies que li quedaven de vida dedicat a la jardineria i a contemplar el mar Adriàtic. Vicis mundans no propis d'un emperador, sinó d'un mariner, però en aquell moment Roma era un monstre tan gran que començava a devorar-se a si mateix. Dioclecià va manar construir un palau de dimensions excepcionals davant de la costa, i apartat de la política va esperar la mort venir en una barca de pesca. Per aspirar a aquest final va haver de renunciar a ser un déu viu, és clar.
Avui Split és una ciutat plena de gom a gom de turistes. Res queda del jardí de Dioclecià. Tal vegada alguna de les seves roses és trepitjada cada dia per la multitud de creueristes que baixen dels vaixells i espremen el centre històric durant dotze hores. Recolzen els seus peus cansats en el marbre del temple de Júpiter, vessen cafè de Starbucks en el que abans va ser el peristil del temple. Alguns apassionats escriuen els seus noms, encesos de passió, com si emulessin ser enamorats epigràfics. Els restaurants col·lapsen les places amb les seves terrasses i ventiladors d'aigua. El viatger que arriba a Split ha de combatre l'estultícia dels creuers, el desinterès general per la cultura i la febre del nostre temps de fotografiar la nostra cara a trenta centímetres de l'objectiu. És frustrant estar envoltat de tanta grandesa i de no poder gaudir en silenci d'unes ruïnes tan excepcionals com úniques. Però el viatger contemporani ha de bregar amb la plaga del turisme de masses, tremendament irrespectuós.
Split va adquirir certa rellevància en el passat. Anomenada el Spalato pels romans, l'urbs va créixer arran del palau de Dioclecià. Va anar guanyant importància amb el pas dels segles. Com tota la regió, a mig camí entre Bizanci i Roma, Split va saber mantenir una essència llatina que la invasió eslava no ha pogut esborrar. Un camina per la ciutat amb la sensació d'estar en una vila romana de Campània. Envoltada de muntanyes escarpades, no hi ha més sortida que la mar, tranquil·la i espumosa, que li ha donat la major riquesa possible: el comerç. Va ser veneciana, com tota la costa adriàtica, per això avui dia encara depèn dels vaixells que entren i surten del seu port.
Precisament en el bulevard del port es reuneix la gent més jove. D'esquena al mar i al capvespre, el palau adquireix una tonalitat ataronjada, l'últim regal que el sol desprèn del marbre. Grups de música toquen jazz i, a poc a poc, l'entramat de carrers estrets es va buidant. És el moment en el qual els turistes tornen al vaixell. La solitud durarà a penes unes hores. El temps durant el qual el creuer buidarà la dàrsena i es perdrà rumb al sud, cap a Kotor o Patras, fins que a l'alba atraqui un altre vaixell que arriba de Zadar o Pula. Són les hores primigènies de Split. El moment en el qual nosaltres ens involucrem en la història i ens convertim en jardiners de l'emperador.
El peristil és el punt neuràlgic del palau. Consisteix en un pati emmarcat per columnes. Les entranyes de l'antiga construcció presidides per una escalinata on protegir-se del sol estival. A l'esquerra es troba la catedral de San Duje, construïda sobre l'antic mausoleu de l'emperador, on descansaven les seves restes mortals quan va deixar de regar les roses. Avui és un edifici blanc que ens recorda Siena i altres ciutats de la Toscana. A l'interior, la foscor s'imposa sobre el visitant, com si haguéssim deixat Roma per entrar a Bizanci. A la part alta del campanar, Split es perd entre les muntanyes. És una ciutat gran, industrial, que combina platges de sorra fina amb goles escarpades cap a l'est. Davant de la catedral, a tot just uns metres, trobem el temple de Júpiter, una resta pagana que es resisteix a ser devorat pel temps.
En fer-se fosc, els carrers es buiden i la ciutat sembla feta exclusivament per a uns quants homes. Els restaurants enllesteixen les últimes comandes i Split respira alleujada. La frescor de la mar recorre els carrers, que fan ziga-zaga fins a fer perdre l'orientació al millor dels viatgers. Hem decidit passar tota la nit a l'antic palau. Vencerem la son i els venedors ambulants que s'abalancen sobre el caminant solitari. Canviem l'horari natural. Als matins visitarem l'illa de Trogir, a uns quants quilòmetres al nord, una ambaixada del Renaixement als Balcans. Ens banyarem a Rogoznika, una altra illa que no coneix el turisme i on els cementiris serveixen com a panoràmiques al mar més blau possible. I quan torni a caure el sol, entrarem de nou a Split i recorrerem els carrers del seu palau. Només a aquesta hora creixen les roses que Dioclecià va plantar en els últims anys de la seva vida.
