En una famosa novel·la sobre el pont de Besalú s'hi fan sobrassades -els jueus ja havien estat a Amèrica- i mengen adafina, un plat que mai han menjat els jueus catalans, que eren més amics del provençals que dels castellans. I quan es fan manifestacions jueves -sigui a Girona o a altres llocs- es fan plats i pastissos sefardites, cosa que és una aberració històrica, ja que els jueus catalans no ho eren.
Les religions -començant pel judaisme- proposen tot un codi simbòlic complex i complet en relació amb l'alimentació. De fet, tant en el judaisme com en l'islamisme és l'aspecte més destacat de l'adscripció religiosa. S'és, bàsicament, jueu o musulmà perquè hom menja d'una forma diferent. En enquestes fetes a França, s'ha pogut veure que antics emigrants algerians de la tercera generació, que només són francesos de llengua i no són practicants religiosos, no obstant continuen adeptes a pràctiques alimentàries islàmiques. I entre els jueus, més enllà de les pràctiques religioses, l'alimentació específica continua essent una dada fonamental.
El judaisme es transmet a través d'una línia matriarcal, i per això l'alimentació hi té un paper fonamental. La mare no és solament la que cuina, sinó que és l'encarregada de vetllar per l'acompliment de les detalladíssimes particularitats dietètiques que imposa la religió, concretades en les normes kosher, que inclouen allò permès i allò no permès: prohibició de menjar porc i altres animals, particularitats culinàries, aliments rituals de les festivitats, ritus diversos...
A la Bíblia i altres llibres sagrats s'hi troben els fonaments dels preceptes religiosos de l'alimentació dels jueus, concretats en els principis del kaixrut, o sigui, la codificació d'allò permès i allò no permès, el sacrifici dels animals, i en els aliments i rituals que es consideren caixer (o kosher), o sigui, d'acord amb allò que marquen els rabins -enfront d'allò que és taref, o sigui, impur, no conforme a la llei-.
Així , d'acord amb aquests principis, els jueus no poden menjar porc, ni cavall ni cacera. I, atès que no es pot beure ni menjar sang, els animals han de ser sacrificats d'una forma concreta i ritual (chehita) i la carn sempre ha de ser remullada almenys mitja hora i salada, cosa que comporta certes particularitats en les receptes.
Els jueus, no obstant, no tenen una cuina específica; en tot cas judaïtzen les cuines de les comunitats amb les quals conviuen. Els jueus medievals catalans d'això en deien «rabinitzar», que vol dir que les menges comunes dels catalans passaven sota la mirada del rabí per veure si eren aptes o no.
Tampoc no es pot barrejar carn amb llet i productes lactis, d'acord amb una interpretació estricta de la Bíblia: els jueus més observants, doncs, han de tenir a casa un doble joc d'estris de cuina, vaixella, coberts i parament de taula, un per a la carn i un altre per als productes lactis. Els plats que contenen llet o mantega, si de cas, s'han de menjar abans dels de carn. Els canelons, doblement prohibits. Perquè tenen porc i perquè barregen carn i productes lactis!
Pel que fa al peix, d'acord amb la interpretació bíblica, només es poden consumir els que tenen escates i aletes. Per tant, un jueu religiós no pot menjar peixos sense escates, com per exemple rap, anguila, ni de bon tros calamars, pops, crustacis, mol·luscos, ni tampoc cargols. Per això molts presenten preferències per peixos amb escates molt aparents com la carpa. Quan he estat a Israel he vist que el catàleg de peixos que es venen és negligible.
Tot això ho he viscut personalment: Rudi Revil, un gran músic d'origen jueu -amic i compositor d'Edith Piaf- amb el qual vaig ser amic, es va instal·lar a Banyoles justament perquè hi podia pescar carpes, abundants a l'estany, i on els locals no les mengen. Les fumava i les feia farcides a la jueva, i a vegades em convidava a menjar-ne. Haig de dir que eren prou bones!
Les festes del calendari religiós són fonamentals en la pràctica alimentària. En primer lloc el sàbat (shabat) o festa setmanal, dia de descans i en el qual no es pot ni encendre foc ni cuinar ni fer cap mena de treball. D'aquí es deriva la tradició de cuinar plats a foc lent, des del dia abans, concretats en el cholent (askenasites) o l'adafina (jueus sefardites) a l'aní dels jueus catalans.
