Les olives fan bona cara en un matí insospitadament calorós de mitjan octubre. L´espaiós terrat del pis de Paco Ibáñez (València, 1934) a l´Eixample barceloní té un aire selvàtic. El carismàtic cantautor omple un bol amb els fruits d´una esponerosa olivera regal d´uns coneguts d´aquella ciutat del sud de la península que va homenatjar en una popular melodia: «Andaluces de Jaén, aceituneros altivos, decidme en el alma: ¿quién, quién levantó los olivos?». Les mans ho són tot per a un artista que aplega les boletes verdes amb l´estima amb què grapeja la guitarra o s´endinsa en el bosc d´eines i fustes del taller on construeix estris com un posadiscos per als amics. «Fa massa soroll en aquesta ciutat», explica al fotògraf i el periodista de Regió7 mentre plegats comenten la jugada a l´ascensor que mena al seu àtic, refugi impagable d´un referent de la música que demà passat actua al Kursaal. El mateix escenari on el 20 de febrer del 1968 va rubricar el seu retorn a l´estat després de dues dècades d´exili.

Manresa...

Allà va començar tot aquest enrenou!

Quins records. Ja fa quaranta-cinc anys.

Tants? No pot ser!

Jo no hi era encara...

... però devies estar a punt, he, he, he.

Gairebé, gairebé.

Recordo que el Xabier Lete, que va ser un dels cantants del concert...

... que portava el singular nom de Primera Trobada de Cançó de Testimoni...

... quan vaig acabar de cantar m´anava dient «Ona aiz, ona aiz», que vol dir «ets bo, ets bo».

Més o menys, el mateix que li va dir Pablo Neruda a París dos anys després?

Ell em va dir que jo havia de cantar els seus poemes perquè la meva veu estava feta per a això. Neruda em va donar l´empenta. De fet, fins aleshores, jo no havia prestat gaire atenció a obres com Veinte poemas de amor y una canción desesperada.

Al seu darrer disc, «Paco Ibáñez canta a los poetas latinoamericanos», set dels dotze textos musicats són de l´autor xilè. A la resta de cançons hi trobem César Vallejo, Alfonsina Storni, Rubén Darío i Nicolás Guillén. No li agraden els poetes joves?

La poesia no té frontera ni edat. El Lorca de quan tenia vint anys no caduca mai. En el disc, que és la base del concert que faré a Manresa, hi ha alguna cançó inèdita, però la majoria són peces que ja tenia. Penso que cada cop que les toques, són noves, i amb els anys van agafant una base més sòlida.

Però no l´atreu cantar els versos d´autors més joves?

Crec que la poesia d´avui en dia té un interès diferent, i em sembla que no és cantable. No sento aquella veu interior que em diu que un poema es pot convertir en cançó. Però també és cert que a vegades trigues molt temps abans no trobes el to adequat. Recordo quan intentava posar música a aquell romanç que fa «Abenámar, Abenámar, moro de la morería...». Em vaig quedar encallat durant anys!

Fa gairebé mig segle del concert de Manresa. Encara tindria sentit muntar-ne un amb l´etiqueta de Cançó de Testimoni?

I tant, més que mai. Vivim temps molt salvatges. En aquella època encara hi havia gent que pensava per si mateixa, persones que lluitaven, que se sacrificaven. Ara, a la societat no hi ha per on agafar-la!

Decebut?

És que hi ha cada personatge! No has sentit el Joaquín Leguina, que ha dit que cal pagar els 9.000 milions d´euros que reclamen els catalans a veure si així callen d´una vegada? Però quina manera de tractar la gent és aquesta? Sempre amb el tòpic del català i els diners...

Li agrada la música que es fa en l´actualitat?

El 90 % són escombraries. La música hauria de servir per fer pensar i per sensibilitzar. I la societat pot abdicar de ser pensant, però sempre hi haurà individus que ho seran.

Algun motiu deu tenir per a l´optimisme.

Si vas dient que creus en Jesús, al final hi creus. Però jo no, no crec en un optimisme fals. La davallada cultural és gairebé criminal.

Però bé hi ha gent que escolta Paco Ibáñez.

El públic encara hi és, gent que pensa i que sent, amb ideals, però som una minoria. Jo no puc deixar de ser jo, i tant de bo el que no m´agradés a fossin detalls, però passa tot el contrari, el que veig que em disgusta és una oceà de coses.

No creu en el jovent?

Noto que han anat per altres camins, tant musicalment com en el pensament, en el fet de tenir un criteri polític, cultural... No és una qüestió de repartir culpes... diuen que volen pensar per si mateixos, però els demanes què pensen i no saben què dir-te. Predomina el materialisme. I llavors hi ha la tele... hi estan enganxats. La meva filla Alícia diu que si vols apagar el teu cervell has d´engegar el televisor.

Molt decebut?

Ja no hi ha criteri ni elegància, no hi ha art ni en la forma de viure. I els que manen són uns canalles, però la gent els consenteix.

Cantarà en català, a Manresa?

Sí, faré cançons com L´home del carrer, de Quico Pi de la Serra. També en occità, gallec, euskera, castellà... els idiomes que parlo.

Algun dia farà un disc de poetes catalans?

Ja m´agradaria, però no m´hi atreveixo. Tinc complex perquè el català és difícil. Però l´any vinent em posaré a fer una cançó amb el poema Els qui vénen, de Joan Margarit: «Han carregat maletes i farcells, la llarga nit arrossega la son...».