Jordi Figueras Morell (Manresa, 1966) és un consolidat actor de l’espai teatral català. Tot i que també fa televisió i cinema, al teatre ha actuat a les ordres d’alguns dels grans directors, de Sergi Belbel a Oriol Broggi, passant per Calixto Bieito o Ferran Madico. Assumeix el personatge principal d’Enecus en la producció manresana que es presenta aquest cap de setmana. Hi treballa des de principis de gener, i el darrer mes i mig amb intensitat diària. Després (del 29 de setembre al 23 d’octubre) estarà al Lliure de Gràcia, a Barcelona, amb Fàtima, una obra de Jordi Prat i Coll que es va estrenar al festival Grec.
Ara mateix és més l’Enecus que no pas el Jordi?
Sí, i més en una obra que parla tant de patir una transformació personal, la que va experimentar Sant Ignasi a la ciutat de Manresa. En el dia a dia, et marca, en la forma de parlar, el to... i també la forma d’entomar la vida. Per sort, faig una feina preciosa, que és fer teatre, que et permet entrar en móns que potser no hauries entrat mai, i et provoquen una sèrie de canvis, digues-ne transformacions, i les que t’interessen les reculls a la vida personal. El món del teatre és una transformació constant, i és un dels motius pels quals m’hi dedico, perquè és absolutament apassionant.
Què li ha fet replantejar aquesta obra?
Sobretot el tema espiritual. Tal i com va el món, estem en un punt de crisi total a tots nivells, amb gent que no arriba a final de més, amb la guerra, amb la impunitat amb la qual decideixen sobre les nostres vides.... I trobo que la solució passa per humanitzar-nos, per cuidar-nos i estimar-nos molt. M’ha fet reafirmar coses que ja fa temps que sé, però me les ha activat molt més fermament. Si estem més atents els uns als altres, com en el procés que va viure Sant Ignasi, entre tots som un tot i des d’aquí podem tirar endavant. Perquè com a societat no hauríem de permetre que quatre galifardeus ens manipulin i ens destrossin la vida.
Als assajos, els actors us heu sentit interpel·lats pel text...
És una obra servida de forma molt franca i directa, sense artificis, molt despullada en el meu cas. I fa que t’exposis molt als sentiments. Toca temes del procés de transformació relacionats amb el pare, amb la mare, que fa que entris en un estat emocional fort. En altres personatges, et pots amagar més darrera de la màscara, però aquest està molt exposat de cara al públic, i la meva feina és controlar l’emoció, que en alguns moments serà inevitable, perquè el procés de transformació toca a tothom. I el fet de fer l’obra a Manresa, té el seu plus. Estic molt content d’exposar el meu treball a Manresa i m’emociona.
Enric Llort, el director, diu que han preparat la possibilitat que algú del públic es dirigeix al seu personatge.
No és un espectacle participatiu, però el que diem pot interpel·lar molts espectadors. Jo parlo directament a la cara de la gent, li demano opinió, i potser algú té ganes de dir alguna cosa. Doncs endavant! Encantat de la vida, mentre no perdi el text.
Què significa per vostè participar en una producció 100% manresana?
És un luxe. Sóc manresà i visc a Manresa. He d’anar a Barcelona per anar a treballar. Per tant, tenir la feina a 5 minuts de casa és un luxe total. Que Manresa pugui fer una producció pròpia és per sentir-nos-en orgullosos com a ciutat. Donar aquest pas és importantíssim. Ara s’ha fet com a pretext dels 500 anys de l’estada de Sant Ignasi, tant de bo se’n puguin fer d’altres sense cap pretext. La llàstima és que el projecte no tingui recorregut, perquè fer un espectacle per dos dies no és en absolut rendible. A Catalunya falta una xarxa teatral ben muntada per poder exportar les obres.
El nombre d’entrades ja venudes indica que el públic té ganes de veure l’obra...
Sí, el ritme de venda va bé, però, ostres, que no deixin ni una entrada lliure. Hi ha puntals fortíssims de la ciutat en tots els camps, i fem un producte xulíssim, no cal esperar que vinguin determinats noms de fora per anar al teatre. Per favor, veniu, rebentem la sala, hòstia!
