Pel·lícules com Déjame salir o Noche de bodas han posat de moda un cinema de terror basat en la idea que els teus amfitrions no són el que semblen. No és una idea nova, però amb el pas dels anys s’ha convertit en un estil preferent del gènere que serveix, a més, per fer reflexions molt lúcides sobre les classes benestants i el seu paper en els conflictes socials més enquistats. N’hi ha que ho saben aprofitar per fer lectures molt subversives de la nostra societat (els títols esmentats en són un clar exemple, com també ho és la recent X) i d’altres es limiten a agafar la premissa per regalar-nos un parell d’hores d’atrocitats més o menys ocurrents. La invitación pertany a aquestes últimes: no és cap desastre i té un parell de moments molt inspirats, però a la mitja hora de metratge ja s’oblida de les possibles metàfores per entregar-se a un divertit recital de cops d’efecte. D’una banda lamentes que desaprofiti el seu potencial, però també és veritat que la guionista i directora Jessica M. Thompson no enganya ningú i sap rodar les escenes de tensió amb coneixement de causa.
La protagonista de La invitación és Evie, que després de la mort de la seva mare s’adona que no li queda cap parent que conegui. Disposada a rastrejar els seus orígens, es fa una prova d’ADN que li permet descobrir que té un cosí llunyà. I no és una persona qualsevol: resulta que l’home és propietari d’una mansió rural anglesa i que és un dels aristòcrates més respectats de la zona. Per sorpresa seva, quan s’hi posa en contacte el cosí respon convidant-la a passar uns dies a la casa. La rebuda és tot glamur i sofisticació en un món completament oposat al seu. Però aviat comença a notar que alguna cosa no acaba de rutllar. Primer, la mateixa actitud del seu cosí, que la tracta d’una manera molt desconcertant, i després, perquè descobreix que la seva família té uns orígens molt més obscurs del que mai s’hauria imaginat. La invitació, per tant, es converteix en una angoixant lluita per a la supervivència en què no es pot refiar de ningú.
La pel·lícula té una atmosfera encertada, un bon embolcall formal i apunts força aprofitables sobre la frivolitat dels rics, però s’acaba conformant amb ser un exercici de terror sense més transcendència en què alguns girs es fan massa previsibles. El repartiment està encapçalat per Nathalie Emmanuel, Stephanie Corneliussen, Thomas Doherty, Hugh Skinner, Alana Boden, Courtney Taylor, Virág Bárány, Kata Sarbó i el veterà protagonista de Dog soldiers, Sean Pertwee.
De «Juego de tronos» a fer-se un lloc a la gran pantalla
Tot i que a la sèrie Juego de tronos Nathalie Emmanuel tenia un paper més aviat secundari, ho va saber aprofitar per fer-se un lloc al cinema i la televisió actuals. Ara té pendent d’estrena Fast X, la desena entrega de Fast & Furious; la pel·lícula familiar Arthur the king, al costat de Mark Wahlberg; el thriller Eubank, dirigit per David Harewood; i el drama fantàstic Megalopolis, l’esperadíssim retorn a la direcció de Francis Ford Coppola.
