Enecus, la llatinització d’Eneko. «Ignasi de Loiola es deia Íñigo», remarca el director artístic, guionista i actor Enric Llort Alegre (Manresa, 1963) per explicar de quina màniga s’ha tret el nom de l’espectacle que s’estrenarà demà (20 h) i es podrà tornar a veure diumenge (18 h) al teatre Kursaal. Es veu que ja li han demanat més d’un cop. Enecus, una producció creada en el marc de Manresa 2022, que celebra els 500 anys de l’estada d’Ignasi a la ciutat, és la seva manera de visibilitzar una figura cabdal, «però que tampoc és tant coneguda. L’hem reduït a l’home del sac, que s’estava a la Cova i que va escriure els Exercicis Espirituals. Això és simplista, i a mi em va interessar el seu procés de transformació, el perquè una persona que viu amb unes característiques determinades, de cop i volta pateix un canvi que el porta a un lloc totalment diferent».
Llort, que ha treballat al costat de grans personalitats del món de la direcció artística i és autor de guions com el del musical Geronimo Stilton, Gran retorn a la fantasia, assenyala que en el procés d’investigació «vaig anar trobant paral·lelismes amb coses que també m’havien passat a mi i em vaig anar apropant molt a la persona, més que no pas al sant. A les seves pors, inseguretats, que li van provocar unes crisis de fe i identitat tremendes».
El guionista i director d’Enecus sosté que el procés de transformació d’una persona, que Ignasi de Loiola va viure de manera intensa durant els 11 mesos que va estar-se a Manresa, «ens interpel·la a tots, en tot tipus de societats i èpoques, i jo ho he focalitzat de forma contemporània, sense quedar-me en el fet local i que transcendeixi més enllà de la figura d’Ignasi de Loiola. Ell és un exemple més» però, com assegura Llort, «l’espectacle pot passar a Galícia, Andalusia, França, Itàlia...».
Per escriure el guió, de tant en tant, ha fet xerrades amb el jesuïta de la Cova Xavier Melloni «per comentar el procés que passava el personatge» i, a l’hora de transmetre la part emocional, es trobava que li sortia en format cançons, «perquè és una manera d’expressar que m’és més còmode i hi connecto millor». Així, Enecus, el protagonista que «defensa extraordinàriament» l’actor Jordi Figueras, fa una exposició del seu estat a través de petits flaixbacs de la seva vida, amb les presències que l’han acompanyat sempre: la sensació de culpa que encarna el seu pare (Lluís Barrera), l’enyor que li suposa la seva mare (Celeste Alías), la consciència (Natxo Tarrés), l’alter ego que és el dimoni que portem a dins (Salva Racero) i el desig (Marta Valero). I aquestes presències s’expressen cantant. «La música és un protagonista més de l’espectacle i, a banda de la part cantada, també hi ha una sonorització durant tot l’espectacle del Lluís i el Miquel Coll, que han fet una gran feina. La música ajuda a arribar a certa connexió emocional entre el personatge i el públic», exposa Llort.
Enecus, el protagonista, porta una motxilla que fa anys que va carregant i lluita per arribar a un estat de consciència amb el qual pot afrontar qualsevol imprevist, però també sap que no ha arribat en absolut a la plenitud, i això el fa més terrenal, en paraules de Llort, que assenyala que en l’espectacle ja es diu que «la vida és una esfera en la qual no hi ha ni principis ni finals».
El moll de l’os
Ara bé, el guionista i director assegura que «no venim a predicar, ni captar adeptes, ni pretenem transformar ningú. Però expliquem una vivència tan universal que cadascú en el seu silenci segur que farà una reflexió. Amb la intensitat que li vulgui donar. Perquè en els assajos, quan el Jordi [Figueras] interpel·lava l’equip de treball, ja es creaven connexions emotives i s’encetaven debats de forma espontània». I revela que ell mateix, en escriure el guió, havia d’aturar-se: «no podia seguir perquè buscava la sinceritat. Tot el que he escrit ha estat per arribar al moll de l’os, no ho he fet des de l’estètica. I amb una bèstia teatral com el Jordi, doncs tens festa perquè marededéu què passa! I llavors apareix la Celeste que posa la pell de gallina fent de mare, el Natxo que és una sorpresa gratificant... Estic enamorat de tots els artistes i l’equip tècnic», sosté Llort.
El responsable d’Enecus incideix en el fet que la producció sigui 100 % manresana «també lliga amb el procés de transformació i és una reivindicació meva, perquè sóc tossut en això. La transformació parteix del que tu ets, i per tant no concebia que l’espectacle no fos fet amb persones de la ciutat o de la comarca. I reivindico sempre que el talent artístic local és extraordinari. No cal anar a fora per buscar la transformació, perquè aquesta ve de dins».
Amb la il·lusió de donar a conèixer una feina de mesos en les dues funcions d’aquest cap de setmana, Llort està predisposat que «la història no acabi de seguida. Jo estaria encantat de poder-li donar continuïtat». Les dues funcions ja tenen més de 600 entrades venudes de les 800 que té el Kursaal. I exportar-lo... qui sap! «Arribaria amb la mateixa intensitat a Azpeitia, a Barcelona, a Madrid o a Castelldefels».
PRODUCCIÓ 100% MANRESANA
Tots els artistes i tècnics d’Enecus són de Manresa i el Bages, per voluntat del creador i director, Enric Llort, que reivindica el valor dels professionals de casa. Al costat de Jordi Figueras com a protagonista, hi ha la soprano Marta Valero; la cantant Celeste Alías, l’actor i cantant Salva Racero, el músic Natxo Tarrés i l’actor Lluís Barrera. També hi participa la coral Escriny. En la composició musical hi han treballat els germans Lluís i Miquel Coll. La fotografia és a càrrec d’Oriol Segon i Santi Serratosa ha fet l’assessorament en percussió corporal.
