Luis Buñuel (1900-1983) va irrompre sorollosament amb dues manifestacions genials del surrealisme: Un perro andaluz (1928) i La edad de oro (1930). El seu tercer llargmetratge, Las Hurdes (Tierra sin pan), del 1933, obriria també nous horitzons creatius en el llenguatge cinematogràfic, però en una direcció aparentment molt diferent de la recorreguda pels seus treballs anteriors. El realitzador que havia traslladat brillantment a la pantalla gran les tensions oníriques del subconscient s’embrancava en el rodatge d’un documental suposadament etnogràfic en una de les zones més deprimides i oblidades d’Espanya. Però les aparences enganyen perquè, sota les imatges teòricament realistes d’aquest testimoni cru i contundent, batega el mateix esperit iconoclasta i subversiu de les seves cintes precedents. El mestre aragonès observa amb la mirada distant i implacable d’un entomòleg un submón condemnat, i ens submergeix en una realitat feridora, més demencial i increïble que qualsevol malson. La pel·lícula (la primera i una de les poques que va filmar Buñuel en el país on va néixer) conté tot un seguit de fragments antològics i estremidors: l’ase mort per picades d’abelles, la caiguda de la cabra, el trasllat del cadàver d’un nadó. Noranta anys després de la seva filmació, Las Hurdes segueix imposant-se com un cop d’estómac magistral a la mala consciència burguesa (Dilluns 26, 18 h, Teatre Casal Cultural de Sant Fruitós; i dimecres 28, 17 h, Bages Centre).
El gran moment de Canes 2022 no fou cap estrena, sinó la recuperació, en una còpia oportunament restaurada, de La maman et la putain (1973), una de les obres mestres del cinema modern i un de les perles mítiques més difícils de veure, el segon dels dos clàssics indiscutibles que es veuran en aquesta edició del festival. Jean Eustache (1938-1981), una figura tan gegantina com maleïda, va sacsejar el panorama cultural dels primers anys setanta amb una pel·lícula monumental (gairebé quatre hores de metratge), filmada en 16 mm i en blanc i negre, que va generar una gran controvèrsia per una franquesa políticament incorrecta (fou titllada injustament de reaccionària i misògina). El creador gal teixeix un triangle sentimental format per l’Alexandre, un intel·lectual passiu i cínic, i les dues dones que sedueix, Veronika i Marie. La maman et la putain és una crònica íntima que dissecciona amb una autenticitat brutal l’univers emocional (la memorable catarsi de Françoise Lebrun), i esdevé alhora una reflexió lúcida, intensa i punyent d’una realitat social i moral (la ressaca del Maig del 68, amb el seu inevitable desencís). La veritat més desesperada regalima en cadascun dels plans, summament depurats, d’un fresc interior rabiosament sentit que el mateix Eustache definí com un balanç de les seves decepcions (Dissabte 24, 17.30 h, Teatre Casal Cultura de Sant Fruitós; i diumenge 2, 11 h, Bages Centre)
