Una paret escrostonada amb arrugues de pintura, esquitxades de colors insípids i un totxo que ensenya un bocí de carn terrosa trasmuda en paisatge gràcies a la intervenció que un dia l’artista manresana Sara Villarta (Manresa, 1998) va dur a terme en un mur d’Évora, a Portugal. Només va ser necessari dibuixar amb un retolador negre una figura petitona per canviar la mirada sobre la superfície. Un parell d’anys després, i havent intervingut en prop de mig centenar de parets, Villarta mostra el projecte a la Plana de l’Om com a recompensa per haver estat seleccionada al programa Contemporanis de la Taula d’Arts Visuals de la Catalunya Central.

«Estudiava arts i multimèdia i vaig fer un erasmus a Évora», explica Villarta: «un dels treballs que ens van posar va ser crear un paisatge. Jo, que sempre havia estat envoltada d’amics i familiars, em trobava sola i anava pel carrer pensant què és un paisatge fins que, mirant una paret, em vaig adonar que el tenia davant meu». D’un tros de matèria inerta, la manresana en va fer un llenç sobre el qual hi va dibuixar una figura desdoblada amb la seva ombra. Senzill i brillant: la presència humana convertia la paret en allò que el professor reclamava i que va avaluar amb brillantor.

Fa un parell d’anys de l’experiència a l’Alentejo i Villarta, sovint amb el retolador a la butxaca, no ha deixat de fer reviure la figura, fins a 45 vegades, comptabilitza. «Són intervencions espontànies dins d’un projecte que reivindica l’art urbà», afirma l’artista: «la voluntat dels paisatges és que ens fixem en l’entorn, ja siguin les parets o les petites coses quotidianes, ja que sovint anem enfeinats i no hi parem atenció». Alhora, vol «donar valor» a la parets, dedicant-los «una mirada creativa, joganera» que en faci surar el paisatge implícit en les imperfeccions.

D’una taca blanca n’emergeix una clapa de neu; en un mur de colors calents en brolla un caminant al bell mig d’un paisatge àrid. En una llibreta ubicada a la sala, Villarta vol que tothom a qui li vingui de gust escrigui allò que la seva imaginació li fa veure a les parets.

De paisatges n’hi ha un munt a Manresa, sobretot, i a Sant Joan, Navarcles, Artés, Moià, ... fins i tot a Budapest, afirma. «Una vegada vaig sentir curiositat per saber si encara hi era, la figura, i vaig veure que surt al Google Maps!», afegeix.

Cada intervenció la realitza Villarta a mà alçada, i de moment no té la intenció de reparar els desperfectes que el pas del temps o l’acció de l’home puguin causar a les figures. «N’hi ha una que ja ha desaparegut a causa de la humitat», anota la manresana: «és obra efímera».

Alhora, la taca antropocèntrica és ella en l’actitud de qui se sent desubicat. «En el treball també havia de fer un autoretrat, i jo vaig fer una obra figurativa de mi mateixa, però el professor, en veure la figura, va dir que allò era la meva auto-representació». De la mateixa manera que al docent li va mostrar un recull fotogràfic, Villarta ha fet ara l’esforç de portar l’art del carrer a l’interior d’una sala. Un reconeixement al gènere que ve acompanyat d’un llibre del qual n’hi ha vint exemplars elaborats de manera artesana. Quan tanqui portes la mostra -a Manresa, perquè al desembre estarà a Manlleu i a l’autora li agradaria que continués itinerant-, la Sara continuarà observant mentre camina i traurà el retolador a fer de les seves.