Cineclub projecta aquest diumenge Seize printemps, que encara roman inèdita comercialment en el nostre país malgrat excel·lí en festivals com Canes i Donostia. En el cinema modern hi trobem moltíssimes pel·lícules, més o menys rodones, que aborden la realitat interior d’una personalitat adolescent. Seize printemps s’afegeix a aquesta llarga filmografia, i sobresurt, d’entrada, per un detall especialmente significatiu que la diferencia de la resta dels títols: la seva autora pertany a la mateixa generació que la seva protagonista, encarnada per ella mateixa. Suzanne Lindon (filla de dos intèrprets excepcionals: Sandrine Kiberlain i Vincent Lindon) va començar a escriure el guió de la seva òpera prima amb quinze anys, i la va rodar amb només dinou. Però si Seize printemps es revela com un llargmetratge singular i recomanable no és per la precocitat inusual de la seva directora, sinó pel seu resultat final, tan genuí com estimable. El film recull una història d’amor diferent i políticament incorrecta entre dues persones que pertayen a generacions diferents. Suzanne és una noia de setze anys, inquieta i amb un ric món interior, que té moltes dificultats per connectar amb la gent de la seva edat. Però trobarà inesperadament la seva ànima bessona en un actor, Raphaël, dinou anys més gran que ella. La jove cineasta ens sorprèn amb un drama intimista, tan auster com depurat (un metratge de només setanta-tres minuts), que se sustenta en una escriptura minimalista en què els silencis, els gestos i les mirades són sovint més eloqüents que les paraules. Lindon evita qualsevol floritura expressiva i defuig l’efectisme sentimental. La seva proposta, indubtablement atrevida, no cau en cap dels tics autocomplaents que es poden trobar en moltes radiografies juvenils i explora amb seguretat els misteris dels sentiments.