Lartista manresà Josep Morral ens mostra les seves darreres creacions. Es tracta dobres que combinen elements naturals amb la pintura acrílica i la imatge digital. Morral ens endinsa en el seu univers on els elements del llenguatge visual prenen vida pròpia amb la intenció de mostrar els nostres vincles amb la natura. En les seves obres es fa patent el valor dels arbres en el fràgil equilibri de la vida, així com la profunda unitat que hi ha entre nosaltres i la natura. En paraules seves Lart és a linterior de larbre. Per les clivelles de lescorça vessa pintura com si fos saba, i esdevé lenergia que fa moure lartista. La natura és art en estat pur.
Josep Morral: natura anímica.
Josep Morral, explorador del món i creador dimatges, ens presenta en aquesta gran exposició al Centre Cultural el Casino de Manresa una mirada poètica al nostre entorn i a dins de nosaltres mateixos reflectida en obres que sapropen a una mena de poesia visual, sensitiva i subtil en la qual conjumina elements naturals i artificials.
Natura i cultura conviuen en perfecta simbiosi; instint creatiu, emoció i sentiment en acurat equilibri amb la vessant racional.
Procés creatiu i factors essencials
La motivació inicial, el motor d'arrencada del procés creatiu daquest autor sorgeix dun estat emocional, o de la immersió en un entorn real o imaginari, tal vegada oníric, ja que de fet també intervenen de manera decisiva la intuïció i l'inconscient. L'objectiu de lartista consisteix en fer visible quelcom intangible que sura en la seva ment des de lauto-exigència de lautenticitat.
Realisme, híper-realisme i abstracció coexisteixen en el seu llenguatge, dominat per tènues formes orgàniques, biològiques que algun cop ens recorden Mir . Els escassos elements són distribuïts lliurement, intuïtivament, en la superfície de el quadre, ocupant l'espai sense mai saturar-lo, deixant-lo respirar. Es tracta de composicions senzilles, impregnades duna harmonia musical que reflecteix calma i inquietud ensems. No hi ha perspectiva ni espai, el fons queda indefinit. La matèria, sobre un suport de fusta, paper o tela, és escassa, les textures (fregats, rascats, regalims...) subtils. Destaca en la majoria de les obres una especial netedat, claror i nitidesa.
Com a catedràtic de dibuix, tasca pedagògica a la que ha dedicat tants anys, el traç, especialment el més net i senzill, el fet a llapis, juga en el seu quefer un paper molt rellevant, com a definidor àgil dun realisme irreal. Tot i la potència des seus dibuixos monocroms, del gris del grafit, que al meu parer és lelement més destacat i definidor de lartista, Morral considera el color com lelement fonamental ; de fet, confessa, és allò que el va seduir i subjugar, allò que el va empènyer envers la pintura amb una força ineludible. Es el seu un color mai estrident, alhora viu, alegre i suau. Es manifesta sovint en taques sinuoses, evanescents, lliures. Sempre impera la transparència i la lleugeresa a les seves obres. Al costat del dibuix i del color, també la llum ha anat perfilant-se i destacant com un factor essencial en algunes peces (Fulles de llum, Buscant la llum, Xarxes 2...) resoltes mitjançant reeixits manejos digitals.
Ric en recursos fruit duna experimentació i recerca constant, la seva inquietud en aquest sentit lha conduit a diverses hibridacions tècniques que arriben fins la imatge digital manipulada i hibridada amb dibuixos previs i a la intervenció efímera en el paisatge. En les obres que ens presenta trobem una freqüent incorporació de petits elements vegetals (fulles, tiges, branquillons...) En algunes peces sestableix una dialèctica natura/pintura sovint prou interessant des de diversos enfocaments: la pintura sindependitza del suport i esdevé una pell que shi superposa o embolcalla altres elements, o bé esdevé suport, superfície i obra plenament autònoma tot suggerint siluetes del mon vegetal, en altres casos juga amb la mimesi del model natural.
Identificació amb la natura
En pocs artistes ens és tan evident que estem davant no duna peça més o menys bonica, agradosa o decorativa , sino dun fragment de pensament, un bri dànima, una immersió vital. La natura, i en concret el mon vegetal, és la seva passió, és quelcom que demana pas en lexistència quotidiana, tant sovint rutinària, eixuta i erma. No és una mera temàtica, Morral creu que la natura es art en estat pur, per això no pinta paisatge. Pinta un arbre, un fragment darbre, una branca... la seva és una natura interioritzada, sentida, filtrada través del sedàs de la seva sensibilitat. Una natura, daltra banda, humanitzada, perquè lésser humà es fon amb ella en una mena dhibridació o simbiosi repetidament reflectida en les seves obres algunes tridimensionals i amb llum incorporada on estableix paral·lelismes entre les formes en xarxa i fractals de la natura amb les empremtes digitals, els axons neuronals, el propi cervell ...
Morral exalça el petit miracle de la gebra , la rosada, leclosió duna llavor, la florescència, la fecunditat, però també sendinsa en la melangia de la tardor. Indaga en fets com la metamorfosi de la flor marcida que esdevé humus i nodreix la terra tot generant la renovació de la vida vegetal en un cicle sense fi. Reflexiona sobre la fragilitat, aquesta vulnerabilitat aquest inexorable fi , del cicle biològic, tan breu i efímer en el cas de la flor, però tan llarg en el cas dels arbres mil·lenaris que ens sobreviuen generació rere generació amb la seva energia quasi sobrenatural .
Però no tot és positiu, tota aquesta vida, aquesta energia, es vulnerable als efectes devastadors de lhome (incendis, tales salvatges, contaminació...). Al darrere hi ha un neguit i una identificació de caire personal, íntima. Ell se sent part daquest natura, per això esdevé arbre duna manera gairebé mística, així ho expressa en diversos poemes, fins i tot dins de la mateixa pintura, de lescorça dels arbres que pinta, i per això sent com a pròpia la desforestació , la desertització, la desaparició despècies..., la instal·lació a lespai principal de lexposició daquest esplèndid bosc despècies botàniques en perill dextinció, treballats a llapis sobre tela de cotó que semblen plorar sang, és prou palesa en aquest sentit.
Lobra en conjunt de Josep morral sens manifesta com una mena de panteisme líric, vital, introspectiu. Ens expressa que som part de lunivers i que dalguna manera lunivers és dins nosaltres. A partir del microcosmos del detall minúscul, ell sent, percep i ens transmet lexperiència del seu propi cosmos, el batec daquesta natura anímica i humanitzada.