Chaos Walking és un d’aquells projectes ambiciosos de Hollywood que ha tingut una gestació tan llarga com accidentada. L’adaptació a la pantalla gran de The Knife of Never Letting Go (el primer llibre d’una trilogia escrita per Patrick Ness) està plantejada com el naixement d’una nova franquícia (una de les fórmules més conreades pel cinema nord-americà del segle XXI). Però difícilment aconseguirà el seu objectiu perquè la seva acollida comercial ha estat certament pobre després d’una estrena que s’ajornà dos anys. Una vegada més, els nombrosos canvis soferts per un llargmetratge (el primer esborrany fou concebut pel genial Charlie Kaufman, l’autor de Cómo ser John Malkovich, però reescrit posteriorment per cinc guionistes més) han condicionat un resultat final tan decebedor com escarransit. El film està ambientat al 2257, quan els humans han colonitzat l’anomenat Nou Món. Una guerra civil va provocar que desapareguessin totes les dones i que els homes estiguessin condemnats a patir el soroll (els seus pensaments es manifesten externament). El jove Todd haurà de resoldre un conflicte molt compromès quan es troba amb una misteriosa noia. Chaos Walking s’erigeix en l’enèsima distòpia futurista que ha aparegut els últims anys (la lectura sociològica és més que evident), i en aquesta ocasió la ciència-ficció es fusiona sense complexes amb el western i el cinema d’aventures. El seu realitzador, Doug Liman (amb una filmografia molt erràtica on destaca El caso Bourne), ha perdut totalment els papers en una fantasia insensata i impossible: el títol és premonitori perquè desplega un caos absolut. Madds Mikkelsen compon un malvat impagable, una de les poques notes salvables d’un despropòsit monumental que aplega totes les deficiències d’una pel·lícula pilot que configura conjunturalment una nissaga.
