El gran poeta Rainer Maria Rilke afirmà que «la vertadera pàtria de l’home és la infantesa». L’escriptor i periodista Héctor Abad Faciolince comparteix segurament aquesta sentència, i per això va escriure un text autobiogràfic, El olvido que seremos, que ha acabat inspirant dos llargmetratges: el documental Carta a una sombra (Daniela Abad Lombana) i el darrer projecte de Fernando Trueba. El director madrileny evoca (i exalça) la figura admirable de l’Héctor Abad Gómez (1921-1987), un metge colombià que defensà amb valentia un humanisme irreductible en una societat controlada pel poder més corrupte i destructiu. El film sobresurt, d’entrada, per una construcció narrativa (el guió està escrit pel germà del realitzador, David) que alterna de forma impecable dos temps (el anys setanta i vuitanta) amb una il·luminació certament original i intencionada: el color s’identifica amb la infantesa feliç del protagonista, el petit Héctor, mentre que el blanc i negre defineix la seva joventut convulsa. La pel·lícula, de nacionalitat colombiana, indaga en les terribles injustícies que sempre han sacsejat aquest país sud-americà, i el seu vessant crític assoleix el seu registre més virulent en el tram final. Aquesta dimensió històrica i testimonial no és gens menyspreable, però, no obstant això, si El olvido que seremos resulta un títol valuós és pel seu apartat intimista i costumista. La pel·lícula s’erigeix, en definitiva, com un apassionant cant d’amor d’un fill envers el seu pare. Les vinyetes domèstiques de la família Abad regalimen una sensibilitat depurada (amb una versió exquisida del Goodbye Ruby Tuesday, dels Rolling Stones)i saben recrear prodigiosament les aromes subtilment poderoses de la memòria personal. L’autor espanyol, amb una trajectòria molt irregular, ha rodat una de les seves propostes més belles, colpidores i convincents.