Fernando Colomo és un dels pocs cineastes espanyols de la generació que va irrompre en els emblemàtics anys setanta, amb l’esclat de la democràcia, que segueix en actiu. Un realitzador, tan menor com simpàtic, que va debutar amb un dels títols paradigmàtics de la Transició, Tigres de papel (1977), que va inaugurar l’anomenada nova comèdia madrilenya. La seva filmografia, tan agradable com poc destacable, ha tocat bàsicament la comèdia, i en molt poques ocasions ha aconseguit resultats vertaderament interessants: excel·leixen propostes com La línea del cielo (1983), filmada a Nova York; i Isla bonita (2015), amb una frescor digna d’un autor primerenc.
El seu darrer treball, Poliamor para principantes, no aporta res significatiu a la llarga trajectòria d’aquest director septuagenari. Els seus protagonistes, Tina i Saturn, són un matrimoni especialment preocupat pel futur del seu fill, Manu, un nen de vint-i-vuit anys. Els consells del seu pare el converteixen finalment en un youtuber d’èxit. Però els problemes comencen quan s’enamora de l’Amanda, una noia que té relacions sentimentals amb diferents persones. L’autor espanyol ha bastit novament una comèdia costumista, el seu terreny més recognoscible, que ens proporciona una radiografia lleugera i gens pretensiosa dels canvis en les relacions personals que impulsen les noves tecnologies. Però no hi trobem ni un rastre d’enginy ni de dinamisme, en un retrat massa mecànic i estereotipat sobre els patrons de conducta imperants al segle XXI que només és visible per un repartiment convincent. La jove María Pedraza i l’incombustible Karra Elejalde alegren una mica una funció de poca intensitat que està condemnada a desaparèixer sense deixar cap tipus d’empremta. Una comèdia que no molesta, però escassament distingida.
