Les pel·lícules amb personatges atrapats en un entorn hostil que inicien una cursa a contrarellotge per poder sobreviure formen un gènere en si mateix. Poden adoptar diferents formes i narratives (The Raid, Los jueces de la noche, Attack the block), però totes tenen dues característiques molt comunes: aprofiten per fer una denúncia social sobre els prejudicis i els sobreentesos envers les classes més desafavorides; i deuen gran part dels seus mèrits a la decisiva influència de cineastes com Hawks, Carpenter i Walter Hill.

Shorta: El peso de la ley no n’és una excepció. La producció danesa agafa idees del cinema social europeu de les darreres dècades (amb El odio al capdavant) i el fusiona amb els exercicis d’acció i suspens hereus d’Asalto a la comisaría del distrito 13 i derivats. El resultat és esplèndid perquè els directors Frederik Louis Hviid i Anders Olholm aconsegueixen que els 90 minuts siguin un veritable descens als inferns plens d’una tensió irrespirable i personatges molt ben dibuixats que mai actuen com un clixé.

A la Dinamarca actual, com en tants països europeus, es parla molt de solidaritat i acollida, però la realitat és que la immigració malviu en barris empobrits i castigats per la falta d’oportunitats. En una zona així, la policia deté Talib com a sospitós d’un crim, però la violència que els agents utilitzen per reduir el sospitós fa que acabi en coma.

Mentrestant, dos policies de servei patrullen pel barri aliens als fets. Però quan Talib mor a l’hospital, es produeix una escalada de violència que atrapa els agents enmig d’un clima cada vegada més sagnant. Esgotats, amb poca munició i conscients que si els veuen acabaran morts, els protagonistes hauran de creuar tot el barri a plena llum del dia si volen tenir una oportunitat per sobreviure. I pel camí aprendran unes quantes coses sobre el veïnat i la seva pròpia feina. Rodada amb un estil molt realista que a estones et clava a la butaca (la línia entre el bé i el mal està molt ben difuminada), la pel·lícula té un repartiment excel·lent.