Guy Ritchie assolí una fama immerescuda, a finals del segle XX, amb el seus primers llargmetratges (Lock & Stock i Snatch: cerdos y diamantes), dos thrillers amb ínfules postmodernes que esdevingueren uns artefactes insofribles. La seva trajectòria posterior evidencia clarament les seves innegables limitacions creatives, i inclou, entre altres bagatel·les, un dels títols més horripilants de les últimes dècades (Barridos por la marea), que segurament la seva protagonista (Madonna) voldria esborrar de la seva carrera. Amb el seu últim treball torna al thriller, un dels gèneres que ha conreat més. Despierta la furia constitueix una versió anglosaxona d’una producció francesa, Le convoyeur (Nicolas Boukhrief, 2004), inèdita comercialment en el nostre país. El seu protagonista, un home enigmàtic conegut com a H, comença a treballar en el servei de seguretat d’una companyia de vehicles blindats. El film s’aferma en una estructura narrativa (composta de quatre capítols) que recorda inevitablement el cinema del sobrevalorat Quentin Tarantino. El director anglès s’ha retrobat, tres lustres després, amb Jason Statham (van treballar plegats a Revólver), una de les grans figures actuals del cinema d’acció i una estrella que no es distingeix per la seva expressivitat facial. I el resultat final és una trama inequívocament clàssica (l’enèsima història d’atracaments, traïcions i venjances), en què Ritchie ha prescindit, sortosament, del barroquisme estèril i s’ha decantat per una cal·ligrafia precisa i ombrívola que es desentén dels excessos adrenalítics presents en moltes de les cintes actuals que trepitgen el mateix terreny. No és cap pel·lícula rotunda i brillant, però emergeix en la fluixa carrera del director de RocknRolla com un exercici policíac mínimament sòlid que pot atreure els incondicionals del gènere.
