El paradís nòrdic s’ha esmicolat en mil bocins en els últims temps, i Dinamarca s’ha convertit en un dels països europeus amb una política immigratòria més dura i xenòfoba. Aquest retrocés social, que ha sacsejat una nació tradicionalment oberta i tolerant envers els estrangers, l’explica una pel·lícula com Shorta. El peso de la ley. Els seus personatges centrals són dos agents, Hoyer i Andersen, que resten atrapats en un barri danès perifèric (Svalegarden), poblat majoritàriament per immigrants àrabs. La mort d’un jove, quan estava custodiat per la policia, provocarà una situació explosiva, i els protagonistes hauran de lluitar per la supervivència en un gueto decididament hostil.

És inevitable pensar en l’episodi tràgic (i paradigmàtic) de l’assassinat de George Floyd, però l’esplèndida òpera prima de Frederick Louis Hviid (l’artífex de la sèrie La ruta del dinero) i Anders Olholm s’inspira en diferents abusos del poder policial. I així s’emmiralla en dos memorables llargmetratges francesos, El odio (Mathieu Kasovitz, 1985) i Los miserables (Ladj Ly, 2019), que fusionaven brillantment el thriller i la denúncia social. Els autors escandinaus s’han despenjat amb un relat tens i electritzant, plasmat amb una potència visual aclaparadora. La brillant posada en escena, que ens submergeix en una atmosfera vertiginosa i angoixant, s’aferma en un guió que defuig dels clixés i les fórmules maniquees. L’ambivalència més pertorbadora amara una narració frenètica, en què un suspens absorbent, desgranat amb una mà de ferro, posa en evidència les misèries morals del sistema.

Shorta. El peso de la ley ens obliga a reconèixer les xacres (el racisme i la discriminació social) que estan desintegrant paulatinament la consciència del vell continent. Un thriller danès que fusiona convincentment l’espectacle més rotund i la lectura ideològica més esmolada.