La pandèmia també ha condicionat evidentment el panorama cinematogràfic, i ha determinat, paradoxalment, l’arribada a les nostres sales comercials de tot un seguit de llargmetratges estimulants i personals, allunyats dels patrons més comercials i previsibles, que, sense l’existència de les circumstàncies excepcionals que patim, difícilment haguéssim pogut veure. I així, tenim ara l’oportunitat de gaudir de La violinista, una producció finesa rodada fa tres anys. L’excels Aki Kaurismaki és el gran referent cinematogràfic de Finlàndia d’ençà quatre dècades, però amb la magnífica opera prima de Paavo Westerberg, un creador polièdric (guionista, dramaturg i actor), descobrirem que en el país nòrdic també estan sorgint veus noves i suggeridores. La pel·lícula ens apropa al trasbals existencial que ha d’afrontar Karin Nordström, una violinista de fama internacional, després d’un accident. Es veurà obligada a deixar la seva activitat artística i es refugiarà en la docència. Un dels seus alumnes més brillants, Antti, l’arrossegarà a un remolí emocional de conseqüències imprevisibles. Westerberg ha filmat un melodrama químicament pur, perquè fusiona música i passió. La violinista recorda una de les obres més importants del genial Michael Haneke, la memorable La pianista (una altra relació intensa i ambivalent entre una professora de música i un dels seus deixebles), però sense assolir la seva dimensió pertorbadora i transgressora. No obstant això, som davant d’una proposta admirable i totalment recomanable. La seva elegant posada en escena despulla la nostra turmentada antiheroïna (una portentosa Matleena Kuusniemi) i sap capturar amb unes dosis ingents de tensió i perspicàcia el seu dolor interior. Subtil, punyent i exquisida. Una sorpresa amb un pedigrí inqüestionable.
