La purga infinita suposa el cinquè – i últim, teòricament– lliurament d’una franquícia que va néixer el 2013 i que presenta aspectes inquietantment premonitoris. El primer film estava ambientat el 2022 i ens capbussava en uns Estats Units controlats perillosament per un règim autoritari (els Nous Pares Fundadors) que havia pres una decisió més que pertorbadora: permetre que la violència fos legal durant un dia l’any. Els protagonistes del darrer llargmetratge de la nissaga són dos immigrants mexicans, Adela i Juan, que treballen en un ranxo de Texas. Però s’hauran d’embrancar en una fugida cap a la seva terra natal quan es veuen amenaçats per un moviment d’extrema dreta que està controlant perillosament el seu país d’adopció.

La purga infinita es configura com una distopia (un veritable subgènere que està fent forrolla en el cinema del segle XXI) que traça una paràbola diàfana de l’Amèrica de l’era Trump: es va rodar un any abans de l’atac al Capitoli del 6 de gener, però anuncia el moviment subversiu amb uns tics decididament totalitaris que va conduir els Estats Units a una situació insospitadament límit. No espereu, però, cap anàlisi mínimament subtil en aquesta nova epopeia futurista, que s’allunya dels paràmetres del cinema de terror, imperants en els seus orígens, i opta per una fusió cridanera i suficientment eficient de gèneres tan dispars com el cinema d’acció (les referències a Mad Max són evidents) i el western crespuscular. Everardo Gout, un realitzador amb arrels mexicanes, no s’ha d’esmerçar gaire per superar els títols predecessors (majoritàriament febles) i executar la Purga més interessant. Un entreteniment postapocalíptic tan modest com correcte: una nova mostra d’un cinema amb vocació popular que projecta amb una inequívoca transparència la tensió actual que es respira en el país més poderós.