Space Jam (1996) estava lluny de ser una gran pel·lícula (molt inferior, per exemple, a ¿Quién engañó a Roger Rabbit?, que vuit anys abans també havia fusionat imatge real i animada), però s’imposà com un divertiment simpàtic, amb moments jocosos, que esdevingué un fenomen popular. És realment sorprenent, doncs, que Hollywood hagi trigat vint-i-cinc anys a manufacturar la seva preceptiva seqüela. Space Jam: Noves llegendes repeteix el mateix concepte del títol predecessor (l’encontre entre una de les grans estrelles de l’esport actual i els carismàtics Looney Tunes, que han alegrat diferents generacions). Però la fórmula no funciona en aquesta ocasió. Lebron James (substitueix el llegendari Michael Jordan), un dels cracs de l’NBA, ajudarà el seu fill i s’enfrontarà a un poder sinistre; un duel que culminarà en un partit de bàsquet en una dimensió virtual. El guió és purament ortopèdic (no s’entén que hagi estat escrit per sis persones) i es limita a omplir una fantasia insípida i inacabable (un metratge injustificat de dues hores) que assumeix les regles del videojoc. El problema essencial d’aquest nou Space Jam és que no és veritablement una pel·lícula, sinó una operació calculadíssima i descarada de màrqueting dels estudis Warner Bros, en què aquesta mítica productora desplega mecànicament les seves icones (Bugs Bunny i els seus entranyables amics) i també ens desconcerta (som davant d’un producte adreçat bàsicament a un públic familiar) amb la introducció, entre altres personatges sòrdids, dels joves violents de La naranja mecánica, de Kubrick. El mediocre Malcom D. Lee ha orquestrat un artifici sense ànima que grinyola contínuament. L’especulació més garrepa es menja qualsevol indici d’emoció, i el resultat final no pot acontentar ni els nostàlgics més acèrrims, ni els apassionats del basquetbol.