Les estrenes de les pel·lícules de M. Night Shyamalan constituïen un veritable esdeveniment cinèfil fa dues dècades perquè les seves propostes (recordem les excelses El sexto sentido, El protegido i El bosque) ens capbussaven amb una cal·ligrafia hipnòtica i fascinant en un univers fantàstic pertorbador, i sempre culminaven amb uns finals tan sorprenents i impactants com magistrals. Però, dissortadament, la flama es va anar apagant paulatinament fins a les irrisòries Airbender:El último guerrero i After Earth. Va semblar, fa sis anys, que el director nord-americà amb arrels hindús ressuscitava artísticament amb La visita. No obstant això, Tiempo, el seu nou projecte, ens confirma que el realitzador de Señales està actualment molt lluny creativament de les obres memorables que configuraren el seu personalíssim (i distingit) estil. En el seu nou film, una parella en crisi viatja amb els seus fills al complex turístic d’una illa. En un dels seus indrets es produeixen uns canvis tan misteriosos com esfereïdors.
L’autor de Múltiple segueix fidel a les seves fantasies extranaturals, on conflueixen el terror inquietant i les disquisicions existencials. Però la seva coneguda fórmula no funciona en aquesta ocasió. La seva suggeridora premissa es dilueix miserablement en un relat desproveït de potència visual i de tensió narrativa. D’altra banda, el guió (raquític i inversemblant) se sustenta en uns personatges (i uns conflictes) estereotipats, encarnats per un repartiment molt fluix, en què ni tan sols el notable Gael García Bernal està convincent. I, per acabar-ho d’adobar, la conclusió és raquítica i reiterativa. Tiempo es revela finalment com un desafiament tan pretensiós com estèril, sense ni un gram d’inspiració. La màgia de Night Shyamalan s’ha esvanit. Definitivament?
