Hi ha efemèrides que te les has de mirar dues vegades per poder-te-les creure del tot. Avui fa vint anys, vint, de l’estrena a les sales d’arreu del món de Harry Potter i la pedra filosofal, primera entrega d’una de les sagues més lucratives del cinema modern i també el detonant de tota una era de la ficció juvenil. Han passat moltes coses durant aquestes dues dècades si una d’elles és que el nen mag continua essent la referència directa de gairebé tots els productes que porten la paraula «màgia» entre els seus ingredients.

Per commemorar-ho, la saga de Harry Potter torna per uns pocs dies als cinemes i segurament serà la millor manera de sospesar el fenomen que representa: serà fàcil trobar-se, dins la sala, un públic molt transversal que s’hi va enganxar encara que no li tocava per edat, els fills d’aquests i molt possiblement també nets i netes. Perquè és justament aquí, en aquesta vocació transgeneracional, on la saga assoleix un dels principals mèrits.

Harry Potter i la pedra filosofal es basa en la novel·la de J.K. Rowling i no hi ha dubte que la popularitat dels llibres va ser clau en la seva bona acollida. Però hi ha una dada que no podem perdre de vista: el seu director, Chris Columbus, va ser guionista d’El secret de la piràmide i Els Goonies i el realitzador de Sol a casa. Per tant, tot i que Harry Potter emana d’un imaginari molt concret que l’escriptora va saber elevar de forma admirable, també és el resultat de l’evolució del cinema nord-americà dels anys 80, una essència que Columbus sap imprimir a les aventures dels protagonistes d’aquest relat (molt clàssic, en el millor sentit de la paraula) sobre pares absents, dolents operístics i lleialtats fèrries.

Entre les seves virtuts hi ha la capacitat d’integrar la perfecció tècnica en un registre dramàtic molt rigorós, la credibilitat que transmeten els personatges principals (Radcliffe, Watson i Grint eren uns encerts de càsting inapel·lables), un planter de secundaris irresistible (Alan Rickman, Richard Harris, Maggie Smith, Robbie Coltrane, John Cleese, Julie Walters, Ian Hart, Richard Griffiths, John Hurt, Fiona Sahw) i la banda sonora del grandíssim John Williams, que s’ha convertit en la perfecta representació de la màgia des que va sonar per primer cop.