Matrix (1999) s’erigí en una de les darreres obres vertaderament icòniques del cinema rodat en el segle XX. Una creació portentosa que eixamplà els horitzons de la ciencia-ficció amb les seves innovacions conceptuals i visuals. Les seves creadores (Lana i Lilly Wachowski) van rodar quatre anys més tard dues seqüeles (Matrix Reloaded i Matrix Revolutions) decebedores i absolutament innecessàries.

I ara ens arriba el quart lliurament d’aquesta nissaga. Assistirem a Matrix Resurrections al retrobament de Neo (keanu Reeves) i Trinity (Carrie-Ann Moss). El primer torna a submergir-se en una realitat virtual, i el film intenta aclarir els nombrosos interrogants d’una trama laberíntica conduïda per un ésser paradigmàtic i dividit entre dos mons.

Lana Wachowski, sense la seva germana en aquesta ocasió, ha filmat una epopeia fantàstica amb rivets psicodèlics que, dissortadament, segueix la mateixa línia dels títols anteriors de la franquícia. Som davant, doncs, d’una superproducció tan irritant i estèril com totalment oportunista. Un altre artefacte amb vel·leïtats metafísiques, però decididament superficial i trampós. Les seves costures són molt visibles i ens revelen novament que la creativitat de la directora nord-americana es va esgotar fa molts anys; s’aferra desesperadament a la nostàlgia més simple amb un resultat final certament escarransit. Només resta la voluntat d’esprémer descaradament un filó que encara pot arrossegar un munt dels incondicionals del títol fundacional. Si sou admiradors del primer Matrix… millor que us oblideu d’aquesta resurrecció tan paupèrrima i reviseu els orígens d’un univers fascinant i hipnòtic que ha esdevingut, dues dècades més tard, una caricatura pseudofilosòfica executada amb una posada en escena tan ampul·losa com maldestra.