Les pel·lícules esportives no són un art gens fàcil, especialment perquè acostumen a servir-se d’uns clixés molt previsibles i perquè quan estan basades en històries reals tenen el hàndicap afegit que, si en tens un coneixement previ, la trama ha d’estar molt ben explicada com per mantenir l’interès al llarg de dues hores de metratge. Aquest és el principal repte de 42 segundos, una ambiciosa recreació de la gesta de la selecció espanyola de Waterpolo a les olimpíades de Barcelona 92. Ja no només perquè l’esport que retrata és poc habitual en pantalla (tot i que, vist el tràiler, queda clar que els directors Àlex Murrull i Dani de la Orden han sabut treure-li punta visual), sinó perquè qui tingui una certa edat pot recordar què va passar en aquell partit d’infart en què els astres es van conjurar per fer possible el miracle. Sigui com sigui, és una bona notícia que el cinema espanyol faci parada en aquest gènere, un dels més infravalorats del cine mundial i a la vegada una veritable font d’emocions fortes. Per exemple, es pot no entendre res de curses de cotxes ni dels seus pilots i acabar fet un mar de llàgrimes amb Rush, per citar una pel·lícula que va passar massa desapercebuda i mereix una reivindicació urgent.

42 segundos reconstrueix la història des de zero, a partir del moment que s’acosta la mare de totes les competicions i la selecció espanyola hi arriba amb unes expectatives particularment baixes. Fa temps que no guanya res, i a més la falta d’un lideratge clar ha portat l’equip a ser dels que passen sense pena ni glòria. Però l’arribada d’un nou entrenador, famós per tenir uns mètodes molt exigents, i la creixent complicitat dels jugadors fan que cada partit assoleixi una dimensió èpica que ningú s’esperava. Però el veritable nucli dramàtic de la pel·lícula és l’enfrontament entre els dos capitans, dos homes amb concepcions molt diferents de l’esport que acabaran sent fonamentals per a una gesta històrica.

En un film així tan important és la solvència del guió, que tira de clixés sense renunciar a la profunditat dramàtica, com la solvència del seu planter d’intèrprets, que compta amb uns inspirats Álvaro Cervantes (un d’aquells actors que, sense fer molt soroll, s’ha forjat una trajectòria plena d’encerts), Jaime Lorente, Àlex Maruny, Roger Casamajor, Pep Ambròs, Cristian Valencia, Santos Adrián, Marc Bonnin, Eduardo Castresana i Alfons Nieto.

Veient com està la cartellera no és descabellat pensar que podria convertir-se en una de les sorpreses de la taquilla d’aquest mes de setembre.