No te preocupes querida ha estat de moment més notícia per les convulses interioritats del seu rodatge que no per la seva qualitat, que la té. Primer va haver-hi un desafortunat incident entre la seva directora, Olivia Wilde, i un dels actors que l’havien de protagonitzar, Shia LaBeouf, i després van començar a circular rumors sobre nombroses desavinences entre el repartiment, fins al punt que alguns d’ells semblen estar promocionant la pel·lícula amb una desgana digne d’emmarcar.

Sigui com sigui, seran les taquilles les que decidiran si totes aquestes tensions es queden enregistrades a la llegenda negra de Hollywood o si la notícia acaba sent la seva trajectòria comercial, que quan és bona acostuma a ser un inhibidor de safareigs d’aquest tipus. El que de moment no hauria de passar desapercebut són les bones crítiques rebudes al festival de Venècia per a un film que recull algunes herències molt suggeridores de la ciència-ficció clàssica i perquè no és habitual trobar-se amb un film comercial tan arriscat com aquest. Sobretot perquè, lluny de conformar-se amb ser un thriller fantàstic a l’ús, busca reflexionar amb certa mala bava sobre la societat de l’espectacle i les renúncies que comporta.

Els protagonistes de No te preocupes querida són Alice i Jack, una jove parella que viu en una comunitat experimental coneguda com a Projecte Victòria. Es tracta d’una ciutat creada per una poderosa empresa per tal que els seus treballadors visquin en una utopia pròpia de les ficcions. Tot és felicitat i aparent tranquil·litat, en un estil de vida basat en valors tradicionals i unes relacions despullades de qualsevol conflicte. Però quan Alice s’adona d’alguns detalls de la quotidianitat que no acaben de quadrar, destapa una realitat molt pertorbadora de la que serà molt difícil escapar.

Florence Pugh, Harry Styles, Olivia Wilde, Gemma Chan, Chris Pine, KiKi Layne, Nick Kroll, Douglas Smith, Kate Berlant, Asif Ali, Dita Von Teese, Timothy Simons i Sydney Chandler (el gran descobriment de la sèrie Pistol, dirigida per Danny Boyle) són els protagonistes d’una pel·lícula que sovint cau víctima del seu excés de pretensions, però igualment és una notable posada al dia de la ciència-ficció que sap disparar contra la tirania de les aparences i la voluntat d’uniformitzar-nos. La banda sonora original la signa el sempre solvent John Powell, compositor de Cara a cara, The italian job i la trilogia Com entrenar el teu drac.