Jaime Rosales tornarà a Manresa aquest cap de setmana per recollir el Premi d’Honor i per presentar la seva nova pel·lícula, Girasoles silvestres, un dels grans títols de la darrera edició del Festival de Donostia malgrat no guanyar cap premi. El director barceloní aborda la complexa realitat íntima d’una noia, Julia, que, després de separar-se i tenir dos fills amb només vint-i-dos anys, inicia una nova relació sentimental amb l’Oscar, un jove arrauxat. L’autor de Petra ja s’havia aproximat a la realitat juvenil amb la magnífica Hermosa juventud. Una lectura superficial ens podria indicar equivocadament que Rosales ha renunciat a la sobrietat extrema dels seus primers films (Las horas del día, La soledad, Tiro en la cabeza), i s’ha decantat per un drama convencional i assequible. Però les aparences enganyen perquè sota l’itinerari erràtic i amarg de la protagonista batega la mateixa recerca d’una autenticitat interior (i d’un rigor expressiu) que sempre han definit les creacions del mestre català. Una immensa Anna Castillo condueix una aventura femenina que tracta, entre altres temes, la maternitat, una de les qüestions recurrents significativament en el darrer cinema filmat a l’estat espanyol (pensem en cintes recents com Cinco lobitos i La maternal). El cinema de Rosales, sovint ombrívol i desolador, obre amb Girasoles silvestres una escletxa a l’esperança, i les vibrants melodies de Triana subratllen intensament i lluminosa el viatge cap a la maduresa de la Julia.
