‘Babylon’: quan Hollywood era una orgia salvatge de sexe, drogues i xafarderies

Damien Chazelle firma una ambiciosa radiografia del Hollywood dels anys 20

El film de Chazelle respira grandiloqüència pels quatre costats | FOTOGRAFIA PROMOCIONAL

El film de Chazelle respira grandiloqüència pels quatre costats | FOTOGRAFIA PROMOCIONAL

Pep Prieto/DdG. Manresa

Havia d’acabar passant que el cinema de Damien Chazelle acabés dividint el món entre els qui l’adoren o l’odien sense matisos. Les alabances guanyaven la partida als seus anteriors treballs, sobretot a Whiplash i First Man, però La La Land ja va donar símptomes que el seu estil cada vegada generava més anticossos, fins al punt de convertir-la en una d’aquelles pel·lícules que s’aplaudeixen molt en el moment de la seva estrena i després passa a relativitzar-se amb una velocitat astoradora.

Babylon, que arriba avui als cinemes de casa nostra després de punxar estrepitosament a la taquilla nord-americana, ha donat l’excusa perfecta als qui tenien ganes de criticar les seves decisions creatives. És una pel·lícula excessiva per definició: des del punt de vista formal, ja que tot s’hi presenta amb una grandiloqüència que a estones és realment desconcertant, i també des de l’argumental, ja que al llarg de més de tres hores pretén dir l’última paraula sobre l’origen de Hollywood.

És cert que a Chazelle no li ha sortit una pel·lícula rodona, però també ho és que es tracta d’un experiment fascinant que parla del present a partir les virtuts, els vicis i els traumes de la societat de l’espectacle. Però s’ha de tenir clar quan s’entri a la sala que aquest és un film pensat per reflexionar sobre la construcció d’un Olimp i, en conseqüència, tot el que s’hi reflecteix està filmat com un viatge hiperbòlic que mai no baixa de revolucions.

El Hollywood dels anys 20 sempre ha tingut un aire llegendari perquè, segons les hemeroteques i també els rumors, és quan els astres de la pantalla perden el sentit de la realitat i van crear un món paral·lel basat en una bacanal sense fi. Això és del que parla Babylon: és una radiografia del naixement de Hollywood tal i com l’entenem ara, partint d’una sèrie de personatges que aspiren a perpetuar-se en un univers que esdevé molt cruel amb aquells i aquelles que no aguanten el ritme. Així, hi veiem estrelles consagrades mirant d’ajornar el seu crepuscle, aspirants a actors lluitant contra els elements, actrius convertides en deesses de la nit i empresaris fent negoci amb les ànimes alienes. Un món imprevisible, hedonista i, sí, excessiu, que Chazelle roda amb entusiasme i que té, entre les seves fites, una banda sonora memorable de Justin Hurwitz.

El repartiment està a l’alçada de les circumstàncies i està encapçalat per Margot Robbie, Brad Pitt, Diego Calva, Katherine Waterston, Tobey Maguire, Li Jun Li, Olivia Wilde, Max Minghella, Samara Weaving, Eric Roberts, Lukas Haas, Spike Jonze, Phoebe Tonkin, P.J. Byrne i Jean Smart.