Cate Blanchett fa un recital (mai millor dit) a 'Tár'

Todd Field va destacar com a actor a títols com Abyss o Cinco esquinas, però el que el va acabar posant en boca de tothom va ser En la habitación, asfixiant crònica d’una venjança que es va erigir en un dels grans descobriments del 2001. El seu segon treball darrere la càmera, Juegos secretos, va arribar dos anys després i certificava el talent d’un cineasta que explorava com pocs els racons més obscurs de la quotidianitat i de les emocions. Malgrat que ambdós títols van ser aplaudits per la crítica, Field va desaparèixer d’escena. I no ha estat fins ara, quan gairebé ningú se’n recordava d’ell, que ha tornat a aparèixer per la porta gran.

Tár, una de les principals candidates a la temporada de premis, ha estat celebrada de manera unànime i no és estrany: a banda de ser una radiografia psicològica de primer nivell, formalment és la seva pel·lícula més ambiciosa i té el seu principal actiu en una Cate Blanchett absolutament memorable. Amb una actriu com aquesta sempre és fa difícil dir allò «un dels millors papers de la seva carrera» perquè mai ha fet una mala interpretació, però és que en aquest cas realment és un personatge que acaba marcant la percepció d’una actriu. De moment ja ha guanyat el premi del Festival de Venècia, el del Cercle de Crítics de Nova York i el Globus d’Or en la categoria de drama.

Tár és el cognom de la protagonista, Lydia, una prestigiosa compositora i directora d’orquestra de la Filharmònica de Berlín que és a punt d’acabar la seva simfonia més complexa. Ja té el prestigi guanyat i és reconeguda i admirada a tot el món, però sent que la seva nova obra és la que la durà definitivament a la immortalitat. Però justament quan la seva creativitat arriba a un clímax llargament desitjat, es troba que la resta d’aspectes de la vida trontollen com mai ho havien fet: des de la relació amb la filla adoptiva de sis anys, Petra, fins al paper en un món professional dominat pels homes i uns recels que semblen no tenir final. Això fa que el viatge interior es torni especialment intens i dolorós, posant al descobert els secrets més ben guardats i les ferides més profundes.

Durant més de dues hores i mitja, Field explora la protagonista amb un estil hipnòtic on tots els elements s’harmonitzen a la perfecció (atenció a l’esplèndida banda sonora original, de Hildur Guðnadóttir, guanyadora de l’Oscar per Joker) i que té, al costat de Blanchett, secundaris efectius com Mark Strong, Noémie Merlant, Sam Douglas, Murali Perumal, Diana Birenyte, Vivian Full, Amanda Blake i Nina Hoss.