El viatge més estrany

Pocs directors es poden enorgullir de generar tanta controvèrsia i diferència de percepcions amb només dues pel·lícules. Ari Aster ho ha fet, i de quina manera. La primera, Hereditary, va dividir el món entre els qui la trobaven un relat extremadament pretensiós i entre els qui la consideraven la reformulació més rodona dels postulats del terror clàssic. La segona, Midsommar, encara va anar més lluny actualitzant els plantejaments del folk horror amb una història que trencava constantment les expectatives de l’espectador i que tenia un dels trenta minuts finals més inclassificables i desconcertants del cinema dels darrers anys. De nou, l’espectador dividit entre els qui la veneren i la detesten, i com a Hereditary es recomanava veure-la més d’un cop per apreciar-la en tota la seva dimensió. Però res de tot això és comparable amb el que passa (i passarà) amb Beau tiene miedo, el tercer i encara més eixelebrat treball d’Aster. És una pel·lícula mastodòntica en molts fronts (d’entrada, explica en tres hores una idea molt senzilla) i estructurada com un viatge, sobretot interior, que no és per a tots els paladars. Segurament convencerà a uns pocs i estabornirà a tota la resta, però el més important és que Aster l’afronta amb una al·lucinant falta de complexos. I a l’hora de valorar-la cal tenir en compte un element fonamental: a la pel·lícula, el cineasta no deixa de fer una paròdia, justament, de tot això que li critiquen. Si compres el relat, és un viatge molt satisfactori que va creixent a mesura que el penses.

Beau tiene miedo és la història d’un individu que inicia una travessa física i emocional per retrobar-se amb ell mateix i superar les seves pors més arrelades. Després de la sobtada mort de la seva mare, Beau es veu abocat a afrontar les seves angoixes en un retorn a casa que veiem des de moltes perspectives, passant del costumisme a l’onirisme sense solució de continuïtat. Aquesta dissolució de les formes tradicionals és la que impregna l’estil d’Aster durant tot el metratge, que oscil·la entre el drama, la comèdia absurda i el terror. És en aquest últim apartat on més brillen les capacitats del cineasta, que torna a demostrar que és únic creant atmosferes pertorbadores i personatges obscurs.

El repartiment del film, esplèndid, està encapçalat per Joaquin Phoenix (s’haurà estrenat massa d’hora com per arribar a tenir una nominació a l’Oscar, però se la mereixeria), Nathan Lane, Amy Ryan, Armen Nahapetian, Parker Posey, Patti LuPone, Kylie Rogers, Stephen Henderson, Michael Gandolfini, Zoe Lister Jones i el protagonista de As bestas, Denis Ménochet.