Hi ha sagues que semblen immunes a les seves irregularitats i acaben estan instal·lades a l’imaginari col·lectiu com a símbols d’una generació. És el que passa amb Els jocs de la fam, una distopia tan hàbil com desigual que deu gran part dels seus mèrits a la imaginació de la novel·lista Suzanne Collins, però ha estat el director Francis Lawrence, que se’n va fer responsable a partir de la segona entrega, qui ha sabut dotar-la de poder iconogràfic i situar-la com el model de tot el que ha passat després al gènere. S’ha de dir que les adaptacions cinematogràfiques són tan interessants des del punt de vista conceptual com arrítmiques en alguns segments (les dues darreres parts, per exemple, anaven força faltades de densitat dramàtica), però és innegable que saben parlar dels perills del nostre món amb gràcia i respecte als seus referents.
Quan Collins va escriure la preqüela, Balada d’ocells i serps, estava clar que acabaria arribant a la pantalla gran. I ho fa avui de la mà dels autors de la saga original, amb la vocació de rebentar taquilles i, el més important, d’atraure nous espectadors. De moment, les crítiques destaquen que sobreviu amb nota a l’absència de la protagonista absoluta de les pel·lícules anteriors, Jennifer Lawrence, i és gràcies sobretot a la gran feina de parella formada per Rachel Zegler i Tom Blyth. Un cop més queda clar que Francis Lawrence treu petroli dels seus intèrprets, com ja va quedar clar a Constantine, Soy leyenda i la magnífica Gorrión rojo.
L’acció se situa un cop més a Panem, però unes quantes dècades abans que Katniss Everdeen canviés les regles del joc per sempre. A la cerimònia d’obertura dels jocs de la fam, Lucy Gray Baird captiva tothom amb la seva veu i el Govern hi veu una oportunitat per convertir-la en un instrument per sotmetre els diferents districtes. L’encarregat de ser el seu mentor no és altre que un jove Coriolanus Snow, a qui han educat per no sentir empatia i ser qui acabi liderant un govern repressor i inflexible. Però Snow queda fascinat per les ànsies de llibertat de la Lucy, fins al punt de veure trontollar uns principis que sustenten en una successió de falsedats inacabable.
Al llarg de més de dues hores i mitja, el film pica l’ullet als fans de la saga original mentre construeix un imaginari amb prou novetats per continuar explorant la franquícia. Al costat de Zegler i Blyth destaquen les aportacions de Hunter Schafer (esplèndida a la sèrie Eu-phoria), Viola Davis, Peter Dinklage, Josh Andrés Rivera, Ashley Liao, Jason Schwartzman, Burn Gorman i la veterana Fionnula Flanagan.
Zegler, de «West Side Story» a una nova «Blancaneus»
Rachel Zegler va ser un dels grans descobriment de la nova adaptació de «West Side Story». Després de fer un paper més secundari a la infravalorada seqüela de «Shazam!», la veurem a l’adaptació en imatge real de «Blancaneus», on comparteix pantalla amb Gal Gadot, i a la comèdia fantàstica «Y2K». També posarà veu a la pel·lícula d’animació «Hechizados», una coproducció espanyola que també compta amb en l’elenc amb Nicole Kidman i Javier Bardem.
