INGREDIENTS

  •  Una llagosta (una o mitja per persona, segons la grandària; se sol comptar uns 400 grams per persona)
  • Oli.

ELABORACIÓ

  •  Partiu la llagosta pel mig i pel llarg, mirant de no perdre els seus sucs. S’hi pot treure la bosseta que des del cap s’uneix al cordó que passa per la columna vertebral, que també se sol treure. Coeu-la a les brases, pels dos costats, però més temps per la part de la closca. Un cop feta, amaniu-la amb oli de Cadaqués o un oli extra verge. Pot trigar entre 15 i 30 minuts, depèn de la grandària, del foc i del sistema emprat.

NOTES

  • Als restaurants solen posar una mica de farina a la part tallada per evitar que surtin els sucs, o, fins i tot, la passen una mica pel forn. El millor és menjar-la amb aquesta vinagreta crua, un cop hem cuit la llagosta. També la solen amanir abans amb sal, pebre i oli.
  • És important utilitzar un bon caliu, procedent, si pot ser, de rabassa d’olivera, o bé de sarments. No cal dir que aquesta preparació no es pot fer a la planxa.
  • Hi ha qui parteix la llagosta per la meitat i la posa a la brasa pel costat de la closca, fent que no es perdin els coralls ni cap suc. Un pescador de Begur em va dir que per acabar la cocció al damunt hi posaven una cobertora metàl.lica amb caliu, un procediment antigament molt usat en la cuina tradicional i antiga –«foc a sota i al damunt», quan no es feia servir forn: s’hi feien sopes «daurades», peixos, canelons... Del nom d’aquest sistema, també emprat en la cuina francesa antiga –braiser, posar brases–, en ve el terme actual de braiser, que significa coure lentament.
  • Váquez Montalbán ens recorda, igualment –tot bescantant la clàssica llagosta Thermidor de la cuina francesa–, la llagosta amb cargols i la llagosta amb pollastre de la Costa Brava. «L’odi a la llagosta Thermidor –torna a dir Vázquez Montalbán– el comparteix Carvalho amb el seu amic, dintre del que cap, Ferran Adrià».
  • Es poden trobar llagostes i llamàntols congelats procedents del Canadà, Cuba, etc.