¿Qui és Jordi Cruz? ¿El tio que fa de jurat seriós, estricte, canyer fins i tot, de ‘Masterchef’, o algú més pròxim i afable? Per descobrir-ho, el millor és veure l’entrevista que li fa el periodista gastronòmic Pau Arenós per a la segona entrega de la sèrie ‘Taula per a dos’, patrocinada per la Família Torres.
El xef d’<strong>Àbac</strong>, amb tres estrelles Michelin, possiblement la figura més mediàtica del panorama gastronòmic nacional, mostra el seu costat més personal durant la xerrada gravada per Zeta Media Lab, que està plena de confessions sorprenents, sovint íntimes, que ajuden a dibuixar un perfil molt més polièdric sobre la seva suposada arrogància.
I una de les més potents és la distant relació que va mantenir amb el seu pare. La prova va ser l’últim que li va dir en vida: «Li vaig dir ‘t’estimo’ per primera vegada, amb un Alzheimer avançadíssim, dues hores abans que morís». El cuiner es va quedar en pau amb si mateix perquè al progenitor que recorda, «canyer i potent», li hauria costat «molt» expressar-li els seus sentiments. «Va ser important dir-l’hi. Vull pensar que em va escoltar, però m’hauria marcat per sempre no haver-ho fet mentre ell vivia».
«Soc una persona petitona»
Cruz, que es descriu com «una persona petitona, un noi de Manresa, petit i treballador», es veu reflectit en el seu pare en molts aspectes, sobretot en el caràcter. No tenien gaire relació («no em sentia comprès per ell», «mai m’havia dit que estava orgullós de mi», «recordo haver anat tres vegades a pescar amb ell»...) però s’estimaven molt, malgrat que no s’ho diguessin. «Sempre hem sigut molt carinyosos. Una altra cosa és que sabéssim transmetre-ho».
El xef recorda una anècdota reveladora: «Una vegada vaig anar al seu despatx i no em va veure entrar. Ell estava amb un amic seu, a qui li va ensenyar una foto meva i li va dir: ‘Al final pensaré que sap cuinar i que és bo’. En aquell moment vaig veure que estava orgullós de mi».
El «monstre»
Aquesta manera de ser també té coses negatives, admet el mediàtic cuiner: «He vist en mi, en algunes ocasions, aquest monstre del meu pare, que de vegades no pots controlar i surt, però no vull transmetre això a la gent, perquè tinc la sensació que soc bona persona, senzilla, treballadora i que no ofèn ningú. Soc algú en constant evolució que intenta ser millor persona cada dia i superar les limitacions que porta de base».
Per sort per als seus equips, Cruz controla aquest «monstre» perquè està convençut que «és millor una mirada de decepció que un crit», tot i que deixa veure que deixa sortir el seu caràcter quan ho ha considerat necessari. «A Àbac tots recorden el dia que em vaig enfadar». Des d’aleshores, els caps de partida miren de solucionar els problemes per evitar que surti la «mala hòstia» que té.
Armadura de «timidesa i inseguretat»
¿Com ha forjat aquest caràcter, aquesta «armadura que era la timidesa, la inseguretat» de la qual diu que ja s’ha deslliurat? El cuiner explica que era el petit de sis germans i que estava «desubicat», perquè vivia «en una manada en la qual cada un tenia el seu rol i jo anava com un pollastre sense cap».
Es recorda a si mateix amb «ganes de fer coses i mogudet». El resultat era que es ficava en problemes i feia «bogeries», com robar els pneumàtics d’un cotxe, gastar-se 10.000 pessetes en llaminadures per convidar els seus companys de classe, aparèixer a casa al matí sense haver avisat que no hi aniria per dormir... Per això la seva mare el va bufetejar en més d’una ocasió. «Quatre vegades», puntualitza.
«La cuina em va salvar»
«La cuina em va salvar, perquè sentia que no tènia cap habilitat especial. Si em vaig perdre en les restes i en les sumes, multiplicar i dividir se’m feia molt complicat i pensava que era tonto», confessa. El seu talent en els fogons li va fer veure que aquest podia ser el seu futur. I ho va veure clar amb només vuit anys.
«Quan estava de vacances ja feia alguna cosa amb arròs, llorer, un all pansit... I disfrutava. La meva mare em deia que se’m donava bé la cuina i vaig ficar tota la carn a la graella. Al principi buscava l’aprovació de la meva família, que estigués orgullosa de mi», recorda aquest aficionat al tir amb arc, al tir olímpic, a les espases japoneses i a la pesca, tot i que amb prou feines té temps per practicar-los.
La resta és història: guanyador de gairebé tots els concursos als quals es presentava, sis estrelles Michelin (tres per Àbac, dues per Angle, una per Atempo), jurat de ‘Masterchef’... «No és el meu millor moment d’equilibri i felicitat. El meu millor plat encara està per cuinar i la millor versió de mi mateix s’ha de veure, no sé ni el que passarà la setmana que ve. Sempre he volgut ser un bon cuiner, complet i no em vaig imaginar tenir tres estrelles ni ser lloat per ningú».
