David de Jorge és un model de simpatia i bon rotllo. Sempre ha desprès una positivitat contagiosa, i aquesta manera de ser és la que li ha atorgat tant d’èxit allà per on ha passat, sigui un restaurant o un programa de televisió. I el mèrit del soci i amic de Martín Berasategui és que aquest somriure s’ha mantingut fins i tot en els moments més complicats de la seva vida, com una obesitat de llarga durada que el va portar a arribar als 267 quilos.

Relacionades

Aquest sobrepès extrem li dificultava qualsevol tasca del dia a dia, fins al punt que, confessa, va pensar que viure no tenia gaire sentit. «Hi va haver un moment, amb 40 anys, que no m’hauria importat morir. Era tant l’esforç que em suposava aixecar-me del llit, viure, respirar... que pensava: ‘Si em moro ara potser és de puta mare’».

Ho explica, sense dramatismes, al periodista Pau Arenós en la quarta entrega de la sèrie ‘Taula per a dos’, que patrocina Família Torres. A l’entrevista, gravada per Zeta Media Lab, explica que aquest pensament va exercir de clic en el seu fur intern, i a partir d’allà va deixar de tocar fons. «Quan ets conscient d’això hi ha un ressort mental que es posa en marxa i et permet afrontar la solució i demanar ajuda».

La televisió el va ajudar. «Tenia èxit i pensava que no podia fallar a l’equip. I em vaig adonar que havia de resoldre aquesta situació o em moriria». Va tenir, a més ajuda personal (del seu entorn més pròxim) i professional (va passar per quiròfan). I així va ser com va deixar de ser aquella «persona ofegada que necessitava recolzar-se en la placa de cocció de la cuina perquè no podia amb la seva ànima», que «vivia empatxat» i que «potser estava 20 minuts pensant com baixar del llit».

«Abans –recorda– em vestia en un sastre, tot el dia estava acalorat, i ara experimento el fred, em puc cordar les sabates i asseure’m a qualsevol cadira del món (cosa que m’emociona molt)». Ho resumeix en una breu frase: «He tornat a néixer».

Aquest David de Jorge, que pesa 136 quilos, és un altre. Res a veure amb el «gran desastre físic i emocional» que va patir. «Menjo millor que mai, variat, tot i que m’alimentaria tots els dies de llebre a la ‘royale’ i cansalada viada, i esmorzaria botifarra, perquè encara estic lluitant amb aquest gras que porto dins».

Però ara surt guanyador d’aquesta lluita buscant l’equilibri, de manera que si un dia beu vi, «l’endemà no en prenc, o si li ve de gust un entrepà de xoriço, espera «molts dies» per menjar-lo de nou.

Té la sort de ser cuiner, tot i que sembli paradoxal atesa la gola que tenia. «En ser xef, he tingut eines molt valuoses per donar-li la volta de manera satisfactòria, com saber cuinar els aliments que em convenen d’una manera per menjar-los i gaudir-los d’una manera que no està a l’abast de qualsevol. D’aquesta manera, cuinar m’ha servit perquè el meu viatge de tornada sigui molt agradable». Veient-lo somriure, no hi ha dubte que així ha sigut.