David de Jorge va arribar a pesar 267 quilos i, després d’una cirurgia i un canvi d’hàbits, està en uns 136 quilos. Un èxit que li ha permès viure millor però que no és definitiu perquè, com ell mateix explica en la quarta entrega de la sèrie ‘Taula per a dos’, patrocinada per Família Torres, ha de lluitar dia a dia per mantenir-se en les actuals condicions. Ho explica al periodista Pau Arenós en un ’podcast’ que pots escoltar aquí.
«Menjo millor amb mai, variat, tot i que m’alimentaria tots els dies de llebre a la ‘royale’ i cansalada viada, i esmorzaria botifarra, perquè encara estic lluitant amb aquest gras que porto dins». Per sort, la cirurgia i el suport de la seva gent, més l’esperó de no fallar l’equip del programa de televisió que presentava, el van ajudar a canviar el xip. Havia tocat fons vivint aquest «gran desastre físic i emocional» que va patir.
Recorda el xef que era una «persona ofegada que necessitava recolzar-se en la placa de cocció de la cuina perquè no podia amb la seva ànima», que «vivia empatxat» i que «potser estava 20 minuts pensant com baixar del llit». Es feia la roba a mida i caminava tot el dia acalorat. «Ara experimento el fred, em puc cordar les sabates i asseure’m a qualsevol cadira del món, cosa que m’emociona molt», somriu.
En el seu pitjor moment, va arribar a ser-li igual la mort: «Hi va haver un moment, amb 40 anys, que no m’hagués importat morir. Era tant l’esforç que em suposava aixecar-me del llit, viure, respirar... que pensava: ‘Si em moro ara potser és de puta mare’». Ara, diu, ha tornat a néixer.
Ha superat aquest problema menjant «de tot» i buscant l’equilibri (quan es permet beure un vi l’endemà no en pren o si li ve de gust un entrepà de xoriço, espera «molts dies» per menjar-lo de nou). I és el que li ha permès seguir amb la seva feina, escrivint llibres i cuinant, conjuntament amb el seu soci, amic i «confident» Martín Berasategui, «una supernova total, un tità».
En l’entrevista, De Jorge també apunta que la seva passió per la cuina ja li ve des de jovenet. «A casa m’anomenaven ‘Arzakito’ [amb referència a Arzak]. Quan em preguntaven què volia de regal d’aniversari, demanava anar a menjar a un restaurant». I amb 15 o 16 anys em van portar a Arzak, a Club Siglo XXI, a Horcher, a Zalacaín...».
A aquest últim, temple madrileny que va arribar a lluir tres estrelles Michelin, no hi va tornar perquè volia quedar-se amb la sensació que va tenir la primera i única vegada que va menjar allà «una de les més acollonants» que ha tingut en la seva vida.
