Fa anys que Jordi Roca pateix una distonia que li impedeix parlar, però això no li ha tret les ganes de seguir endavant amb la seva vida i la seva feina. Així ho demostra en l’entrevista que manté amb el periodista Pau Arenós en la cinquena entrega de la sèrie ‘Taula per a dos’, patrocinada per la Família Torres. En veu baixa, xiuxiuejant, ja que no pot articular cap paraula de manera normal.

El responsable del món dolç d’El Celler de Can Roca i els seus «satèl·lits i universos paral·lels», com ho anomena ell, amb un somriure, explica el calvari que va viure quan va començar a patir els símptomes i no sabia què tenia. «Al principi pensava que era una faringitis...». Però no, després de moltes visites mèdiques, va trobar el diagnòstic: una <strong>distonia</strong>.

«Es tracta d’una afectació neurològica que provoca moviments involuntaris en moltes parts del cos. Pot ser que et tremoli un braç, un dit, la mandíbula... En el meu cas és delicat perquè és el coll, que se’m tensa molt». Avui dia, diu, ha après a controlar-lo i a mantenir el coll recte una estona, però quan intenta parlar en veu alta, se li bloqueja. «Puc començar una frase, una paraula, però de seguida em quedo sense aire. És com si m’hagués oblidat de parlar», es lamenta.

En l’entrevista gravada per Zeta Media Lab confessa que sentia frustració per aquesta situació però que, un cop superada, confia a curar-se i que la seva filla, la Queralt, pugui escoltar la seva veu algun dia. Roca admet que la malaltia l’ha afectat en el caràcter, tot i que no gaire: «No soc tan espontani com abans, ara soc més retret, tot i que abans ja era tímid, reservat». Però segueix amb aquest punt sorneguer de sempre: «M’he adonat que parlar està completament sobrevalorat». I, ara ja seriosament, assegura que «de vegades, dius més amb gestos i mirades».

El pastisser, que triomfa pel seu compte amb Rocambolesc, parla de la seva mare, Montserrat Fontané, com la cap, i recorda com va accedir al lloc de pastisser d’El Celler de Can Roca, un projecte dels seus germans Joan i Josep al qual es va incorporar més tard perquè es porta 14 i 12 anys amb els dos, respectivament. «Damian Allsop [llavors al capdavant dels dolços del restaurant] va caure des d’un segon pis, es va trencar les dues cames i va estar de baixa un any. I jo, que ajudava a casa quan calia, vaig estar durant tres o quatre mesos prenent notes amb ell a l’hospital».

Un inici accidentat que no li va impedir convertir-se en puntal d’El Celler de Can Roca amb el pas del temps i l’èxit de les seves idees. «Em van començar a escoltar quan vaig proposar idees desenraonades però possibles», apunta. I assenyala com a punt d’inflexió les seves «primeres postres importants», ‘Viatge a l’Havana’, un cigar havà de xocolata amb gust de fum. «Quan el van tastar, van dir: ‘Hòstia, això és súper interessant, està molt bé. A aquest tio cal escoltar-lo una mica més, no tot són xorrades’».

No ho eren, per això va ser escollit com el millor pastisser del món el 2014. Manté el talent intacte. I li queda corda per a estona. La seva veu es continua escoltant a l’alta cuina.