L’única vegada que vaig deixar de tenir por de la mort va ser en la necròpoli etrusca de Tarquínia, enfront de la tomba dels lleopards. Anava previngut, amb un Bassani sota el braç. El pròleg d’El jardín dels Finzi-Contini concentra tot el que l’ésser humà busca en la vida: tragèdia i bellesa. El mateix autor surt de Roma amb un matrimoni i la seva filla petita. Es dirigeixen cap a una necròpoli etrusca. Hem d’imaginar un paisatge estiuenc, amb arbres projectant la seva ombra sobre la pedra calenta. Fa fins i tot massa calor. I la nena pregunta a Bassani per què dolen més els morts actuals que els anteriors a la nostra existència. El passeig entre les tombes i les inscripcions llatines ja difícils de traduir van causar en els adults la meravella i el plaer estètic. Pocs llocs hi ha en el món com una cambra funerària etrusca, amb els seus frescos perfectament conservats. Però la nena es dolia enfront de tots aquests testimoniatges que no parlaven d’experiències sensorials, sinó de mort. Va ser l’espurna que va encendre la novel·la de Bassani. Es va decidir a escriure la seva història d’amor amb una jove monja en temps del feixisme, atrapats en un paradís, el seu Ferrara natal. Per a mi va ser l’excusa per tornar a Tarquínia.
El Vincenzo és un vell amic dels temps parisencs. Treballa en un hospital a Roma, però els seus pares tenen una casa en els turons suaus de Tarquínia. Aquell estiu el vaig obligar a canviar el rumb de les seves vacances. Necessitava veure de nou aquells lleopards dibuixats en la calç de la paret. Els etruscos són un poble místic. Enterraven la seva gent tal com havien viscut. Imitaven l’estatge dels vius i els seus gustos. Les tombes són representacions de banquets, amb àmfores plenes de vi i oli. Fruita a vessar en plats metàl·lics i escultures d’esfinxs que pregunten al viatger el veritable motiu de la visita. El meu motiu va ser resoldre cert assumpte pendent amb la mortalitat. Res que no es pugui solucionar amb uns minuts de silenci en la necròpoli, amb un Bassani sota el braç.
El meu primer contacte seriós amb el món dels etruscos va ser a París, com la majoria dels fets decisius en la meva vida. Davant l’absència de cursos de literatura espanyola, vaig decidir inscriure’m en un d’etruscologia. L’impartia el professor Thuillier, i després d’algunes classes teòriques, passàvem les hores al Museu del Louvre, en la secció etrusca, gens menyspreable. Allí vaig entendre que al poble anterior a Roma li agradava immortalitzar-se amb una mirada estranya i un somriure impertèrrit, per parelles, com qui està a punt de beure una copa de vi o de fer l’amor. Ens va explicar el sarcòfag de Cerveteri, dues figures ficades al llit sobre un triclini, i jo em vaig sentir esperonat per sempre.
Parada obligatòria
Cada vegada que torno a Roma, el museu etrusc de Vila Giulia és una parada obligatòria. El museu es troba en un antic palau renaixentista. Això ja justifica la visita, però detenir-se davant del sarcòfag dels esposos, l’obra culminant de l’art etrusc, confereix a la visita el caràcter de pelegrinatge sagrat. I amb aquest esperit pugem el Vincenzo i jo al seu cotxe per recórrer la geografia etrusca.
De Roma a Florència, aquella civilització ja havia elevat temples abans que Roma aparegués amb el conte dels bessons i la lloba. Però havia aconseguit una cosa molt més important i decisiva: havia sobreviscut, malgrat ser absorbits pels fills d’aquells bessons.
Avui dia, els enclavaments etruscos es confonen amb l’entramat medieval de les ciutats. Solen ser petites poblacions enfilades a un turó. Allí hi regna una església, una muralla que protegeix els seus habitants i camps de cereal. A priori, no hi ha res etrusc, però n’hi ha prou amb recórrer els seus carrers per comprovar que la pròpia calçada que trepitgem està impregnada de música etrusca. Tarquínia és un d’aquests llocs on el temps es deté a l’hora de l’aperitiu, després de sortir del museu arqueològic i cerciorar-nos que els cavalls alats de l’altar de la reina estan a punt d’emprendre el vol. És el moment del vi a les terrasses dels bars. Es parla amb els ancians, que es resisteixen a traslladar-se a Roma. Les seves vides estan en l’arada i el pasturatge, com fa més de dos mil·lennis subsistien els seus habitants.
També vam recórrer altres ciutats, seguint una línia cap al nord. Cortona, la plaça central del qual posa en seriós dubte l’afirmació que l’edat mitjana va ser un temps fosc. Els seus habitants cuiden el passat etrusc amb cura. Tombes i objectes ceràmics que apareixen a cada pas. La resistència a morir de la civilització etrusca té molt per ensenyar-nos. Així també descobrim Arezzo, on la força de Florència ja es deixa sentir, com un terratrèmol benigne. Una mica més a l’est, Perusa, la més bella de totes les filles d’Etrúria.
I el viatge, amb el qual es pretenia vèncer la por de la mort, es converteix en un cant a la vida, en una celebració de la bellesa, ja sigui amb un lleopard, avisant el viatger que algun dia algú es presentarà a observar una làpida amb el seu nom, o amb un got de vi, brindant en un poblet medieval.
I el llibre de Bassani a la motxilla. Deixin-se preguntar pel lleopard si viatgen a Tarquínia. Aquí hi poden trobar totes les respostes de la vida.
