Els cartells en ciríl·lic anuncien al viatger que ja ha canviat de país. Als Balcans no hi ha quilòmetre que no estigui subjecte als sobresalts fronterers. Les duanes floreixen a l'altre costat d'un port de muntanya o en la punta d'un cap. En deixar Croàcia des de Kavta també abandonem la Unió Europea. Cap al sud, les muntanyes de Herceg Novi compliquen el paisatge. Ara els cotxes transiten per una carretera estreta de doble sentit, esquivant les altures per precipicis impossibles. Al cap d'uns quilòmetres, ens topem amb el control de passaports, menys rigorós que a la frontera amb Bòsnia. I canvia l'alfabet, que deixa de ser llatí i abraça les formes russes, però no la llengua, que és la mateixa des de Maribor fins a Kosovo.

El nom de Montenegro fa justícia a la seva geografia. El pas del nord és un miracle de la naturalesa. La creació va voler dotar a aquesta part del món d'una serralada alpina i una badia tan tancada que sembla un mar interior. En realitat, es tracta del fiord més meridional d'Europa, un suggeridor accident geogràfic en plena costa mediterrània, tan atractiu com les cales de Porto Fino. Però la badia de Kotor se sap única. Un tresor per descobrir en el turisme de masses i al qual s'acosten solament els serbis en els períodes d'estiu i grups d'italians en escala d'un creuer. Les aigües de la badia són tranquil·les i la seva solitud és tal que bé podríem parlar de Kotor com un país dins de la mateixa Montenegro. Atrapada per les muntanyes en els seus quatre costats i amb una única carretera dels temps de l'Imperi otomà.

La badia de Kotor conté una dotzena de pobles enfilats als penya-segats. Són tan petits que una única carretera serveix com a via principal. En ells creixen les esglésies ortodoxes dels temps medievals, quan la regió lluitava no per saber qui era, sinó per combatre el que no podien ser. Montenegro va portar la lluita contra els otomans i l'islam fins a un nivell identitari. Són els guardians de les essències ortodoxes. El lloc on Crist s'hagués refugiat d'haver sofert la invasió turca. Aquesta idea imprimeix caràcter en els montenegrins de la badia, que remunten el seu origen fins al temps dels romans. I, en efecte, entre un pantocràtor es troba la vila romana de Risan, els mosaics de la qual ens fan creure que caminem per la costa de Capua.

País religiós

Abans d'arribar al poble de Kotor ens detenim en un mirador situat a Perast. A l'entrada del poble, els pescadors ofereixen les seves barques als viatgers per recórrer les aigües tranquil·les de la badia. Enfront de la costa hi ha dues illes que parlen de la religiositat del país. Per una costat trobem la Nostra Senyora de les Roques (Gospa od Škrpjela), un illot artificial en el qual van construir una església ortodoxa. A uns pocs metres, l'illa bessona, aquesta fruit de l'atzar geogràfic, la Sveti Dorde, amb un monestir benedictí del segle XII dedicat a Sant Jordi. En la punta de l'illa s'alça un grup de xiprers que anuncia el cementiri local. No s'hi pot accedir, excepte si un es vesteix de monjo o de mortalla. Dialectes d'un mateix llenguatge a Montenegro.

Fins a arribar a Kotor, la carretera millora i es torna més ampla. La ciutat és la més gran de tota la badia. Té un petit centre històric emmurallat, com si les muntanyes no fossin suficients per protegir-la i la cobrissin de mar. La catedral catòlica, del segle XII, conviu amb els nombrosos temples ortodoxos. A la plaça de Karampana troba Kotor l'equilibri d'arquitectures: d'una banda, l'aspecte de la plaça fa creure al viatger que es troba a Itàlia, en un poble provincià de la Toscana. La torre del rellotge, robusta i no mancada de bellesa, marca el ritme dels aperitius. La cervesa montenegrina és suau i se sol acompanyar d'olives gregues. En un extrem de la plaça, els nobles de la ciutat van construir el segle XVI els seus palauets. Poder i demostració en una ciutat que, com tantes altres, va tenir la sort de caure del costat venecià del tauler. Kotor deu a Venècia la seva fesomia i la pell amb la qual cobreix la pedra dels seus edificis. Hi ha façanes que juguen amb els colors amb un gust exquisit. Els montenegrins ensenyen al visitant amb orgull els monuments per distingir-se dels veïns bosnians. Als Balcans, el passat otomà s'intenta sepultar amb una vergonya que voreja el perill, com si en la història els bons i els dolents no haguessin construït meravelles o comès matances a parts iguals.

La perspectiva de Kotor és viure per a ella mateixa. A l'altre costat de les cadenes muntanyenques es troba Podgorica, la capital de Montenegro, una ciutat sorollosa i amb tan poc atractiu com història.

La muntanya Lovcen, de gairebé dos mil metres, divideix totes dues regions. És un lloc mític que parla de la fundació del país. Una construcció soviètica serveix de mausoleu per a Pere II de Montenegro, un príncep-poeta que és venerat com un sant laic. Però ni els deliris humans permeten que el paisatge natural deixi de ser colpidor.

Kotor és a tot just uns quilòmetres, però no es veu entre els núvols. La badia aconsegueix la categoria de mar interior en el moment en el qual el sol es pon per l'oest. Entre udols de llops, el guàrdia va tancant les portes del mausoleu. Tornem a Kotor. El país que viu entre les altures també coneix el descans dels xiprers.