En el cafè Hafa els joves hi van a passar la tarda. Beuen te i mengen pipes durant hores, fins que el sol es pon a l'altre costat de l'Atlàntic. És un moment allunyat de misteri. Els habitants de Tànger estan tan acostumats a aquest vesprejar que ja no guarden silenci en el moment culminant. Es cremen els dits en subjectar la tassa de te amb menta i miren al capdavant fins que la massa de terra es converteix en boira.
Pocs llocs hi ha en el món on es pugui contemplar dos continents. Potser Istanbul, però Tànger conserva el benefici de ser una ciutat petita, encara que de gustos exigents. En efecte, Tànger ha estat sempre un vers solt en la geografia del Marroc. Un assentament europeu en les costes africanes. La ciutat durant segles va ser bressol d'immigrants i exiliats. Des dels jueus sefardites que van abandonar les seves cases de Castella el 1492, durant el segle XIX es va convertir en el centre mundial de la diplomàcia internacional. Els noms del kàiser Guillem II encara ressonen als seus hotels i salons. Pels seus carrers es va decidir el món, davant l'atenta mirada dels pastors que venien de l'interior a vendre la seva mercaderia. Terra de traficants, els enemics jugaven en els casinos braç a braç. No hi ha espia que no conegui com el palmell de la mà la casba, amb botigues de catifes a l'interior de les quals s'amagava la direcció secreta d'un general nazi.
Ara els temps han canviat. Tànger no és la ciutat internacional d'antany. Els diplomàtics han abandonat les missions i els únics estrangers que es veuen són turistes o empresaris francesos i espanyols que especulen amb els terrenys per construir-hi zones residencials de luxe. Però el cafè Hafa és un territori sagrat de la joventut. Nabil és assegut a la part de dalt. L'arquitectura del cafè és senzilla i natural. Han aprofitat el penya-segat que dona a l'oceà i el lloc s'estructura en deu pisos superposats. El viatger que arriba fins allí sent el vertigen de l'altura i la grandesa de la humanitat. Gairebé pot tocar amb els dits Tarifa i el teatre romà de Baelo Claudia. En el Hafa es fuma haixix d'alta qualitat, però Nabil ho rebutja. Ha estudiat a Espanya i a França. És un jove que estima profundament el seu país, el Marroc, i que el vol veure progressar com ho ha fet en els últims temps. Però demana més. Tànger, ens diu, és la ciutat més moderna del Marroc perquè partia amb l'avantatge de ser una nouvinguda. Mai s'havien vist a passejar per Tànger dones amb hijab i en aquesta tarda ja n'hem vist unes quantes. Nabil s'escandalitza perquè aquesta moda és importada i tem que s'imposi. Una mala notícia per a Tànger.
El vaig trobar al Cinéma Rif, a la plaça del Soc antic. Mai vam ser grans amics però és de les persones que un agraeix haver-se trobat pel camí. Jo ja coneixia Tànger de viatges anteriors, perquè qui ha tingut la sort de recórrer-la sap que és un pecat no tornar-hi. Per geografia, és més una ciutat del sud d'Espanya que la d'un país estranger. Tan sols hi ha mitja hora de ferri. En el Cinéma Rif posen pel·lícules franceses i és freqüentat per estudiants estrangers i habitants de Tànger que parlen francès. Un té la sensació de ser en un cafè de Marsella, amb les palmeres envoltant la plaça i la bullícia de la casba en hora punta. Era el lloc perfecte per trobar el Nabil.
Es va oferir a acompanyar-me en un passeig cultural. Aquest concepte viatger consisteix a conversar de la vida, de llibres, del passat i de viatges mentre recorrem la ciutat. La vista s'aguditza i sorgeixen altres lectures noves per a la seva arquitectura. El primer que visitem va ser el cementiri jueu, que ha rebut diversos atacs vandàlics en els últims anys. És un lloc de pau i silenci. Custodiat per dos guàrdies que aparquen els cotxes a l'entrada, les restes de la comunitat jueva de Tànger descansen mirant al mar. La pedra blanca comparteix les inscripcions del califat amb els cognoms espanyols. Una vida comuna que va portar els Levi, Ángel i Pérez a contemplar el mar des de l'altre costat del món.
Un forat en la pedra
Després, prenem rue d'Italie fins al punt més alt. És un carrer imprescindible per entendre Tànger. Fa pendent i els comerços floreixen com a bolets. S'hi pot comprar de tot. El carrer acaba a les portes de la muralla, al costat de la tomba d'Ibn Battuta, el viatger més important que ha tingut el món àrab, que va visitar l'Índia i la Xina perquè no hi havia ciutat que li fos aliena. Els edificis han canviat. Els carrers estrets s'han convertit en xalets enjardinats. El Nabil ens dirigeix cap al penya-segat, fins a arribar a les tombes púniques, de les quals queda solament el forat en la pedra.
Tànger ja queda a la dreta. El camí fins al cafè Hafa està ple de joves que venen haixix. Sona una música suau i de tant en tant els minarets criden a l'oració, però són pocs els que deixen el seu ofici per entrar a la mesquita. Trobem lloc en el penya-segat i demanem te amb menta. A l'altre costat de l'oceà contemplem la segona columna d'Hèrcules i el remolí que forma en l'aigua la confluència del Mediterrani i l'Atlàntic. Des dels fenicis, la gent fa milers d'anys que observa aquelles llums que s'encenen amb l'arribada de la nit.
