Des del Bastió dels pescadors li prometen al viatger les millors vistes de la ciutat. No enganyen les guies turístiques, sobretot al capvespre, quan els edificis de l'altra riba del Danubi es converteixen en cristalls de color ataronjat. Però de Budapest un s'espera un ambient medieval imprès als seus carrers i el Bastió és de principis del segle XX. La seva arquitectura neogòtica té molt de parc temàtic, per això és convenient que el viatger el visiti de nit, quan tots els gats són negres i tots els estils es fonen en un. Adquireix la forma d'un castell transsilvà, amb tres torres punxegudes. En el centre de la plaça semicircular, l'estàtua eqüestre de bronze d'Esteve I recorda al visitant que fa mil anys Budapest ja guerrejava amb els seus veïns per subsistir i alçava la creu de Crist sobre les aigües del Danubi. No obstant això, a les terrasses que donen a l'altra riba el pastitx desapareix, perquè es presenta una ciutat grandiosa. El Parlament s'alça com una muralla contra les aigües. També producte de la febre de finals del XIX per convertir Budapest en una ciutat gòtica. I ho van aconseguir, perquè un ja no és capaç de distingir el medieval del soviètic.
Budapest no ha tingut un segle XX fàcil. Tal vegada per això és una ciutat que viu obsessionada amb la seva història. El nacionalisme hongarès és un compte pendent d'imperis passats. Naufragis que van quedar surant a la deriva, com a trossos de fusta, esperant trobar una illa on descansar. És freqüent entrar en un bar a beure cervesa i contemplar en una paret un mapa de la Gran Hongria. La Primera Guerra Mundial va portar al país la desolació per la derrota, la fi d'un imperi compartit amb Àustria. Però també el desmembrament de dos terços del seu territori, que van anar a integrar-se en països de nova creació com el Regne dels Serbis, Croats i Eslovens (una bestreta de Iugoslàvia), Romania, Txecoslovàquia i Àustria. Partits polítics hongaresos encara somien poder recuperar aquell temps en el qual es construïa a la manera del segle XIV i Hongria era un país temut a la zona. Encara maleeixen Francisco Fernando després de les deu de la nit.
Vaig compartir pis a París amb Itsvan Fazakas, un filòsof hongarès amb sang romanesa per part de mare. Era el clar exemple de com les estratègies geopolítiques divideixen famílies senceres. Parlava totes dues llengües a la perfecció i se sentia part de la identitat de Romania i d'Hongria, països ideològicament enfrontats per disputes territorials. Després de les hores de biblioteca, em mostrava cançons d'Hongria que ell interpretava amb el saxofon, un instrument que jo mai hauria associat amb el centre d'Europa. Era suficient visitar Budapest i passejar per les ribes del Danubi per comprendre que el gresol de cultures i civilitzacions s'assenten a la perfecció en la música i en la gastronomia. I Hongria sobresurt en aquests dos camps. L'aire que desprèn la ciutat no és eslau, però és impossible no pensar en Rússia en contemplar la plaça dels Herois, amb les estàtues suportant el fred i la solitud. Tampoc és una ciutat austríaca, però el Danubi i les seves riberes tenen molt de Viena, ciutats que van ser germanes i que ara es troben en la distància. Ningú diria que Budapest és França, però potser l'avinguda Andrassy no és un calc dels Camps Elisis? Prendre una cervesa al carrer Kazinczy contemplant els grafits no és un transsumpte de Berlín? No és el carrer Király un tros de la Israel perduda que cada jueu porta al cap?
Salvats per Sanz Briz
Budapest, com a ciutat de ciutats, a mig camí de diversos mons, també va patir els pitjors estralls de la guerra. Els anys quaranta van destruir la dignitat d'un continent sencer i la ciutat és el viu exemple d'això. El barri jueu va ser dels més populosos d'Europa. Király condueix el viatger des de l'estació de tren fins a la sinagoga, la més gran d'Europa. Va cremar diverses vegades durant la invasió nazi. La seva arquitectura, com tantes sinagogues d'Europa, recorda els palaus àrabs d'Andalusia. El gust dels arquitectes del XIX per Espanya es va plasmar en la fe jueva allà on hi hagués un culte i una Torà. Però a Budapest també va haver-hi un miracle. Uns quants diplomàtics, entre els quals hi havia l'italià Giorgio Perlasca i l'espanyol Ángel Sanz Briz, van expedir milers de passaports espanyols a jueus que esperaven l'hora del tren amb destinació a Auschwitz. Els van fer passar per jueus sefardites i, com a tals, amb dret a la ciutadania espanyola. Com la història es forma d'arestes tallants, el treball de l'ambaixada d'Espanya que va aconseguir salvar 5.000 jueus de les cambres de gas va ser, en certa manera, ordenat per Franco, conscient que la guerra s'acabava i que necessitava una bona acció per poder presentar enfront dels aliats. Ho va demostrar amb solvència Arcadi Espada en En nombre de Franco. Jueus salvats pel dictador a Budapest, una història d'acord amb la ciutat, difícil de digerir però que ha permès a milers de persones seguir sota la mateixa nit que ens acull en la capital hongaresa.
Budapest està plena d'aquestes històries i a cada pas el viatger se sorprèn, ja sense principis morals possibles.
Com a sabates oblidades en la riba del Danubi, la ciutat no oblida. La seva memòria és massa dolorosa.
