Diuen de l’edat mitjana que va ser una època fosca però jo no he vist més llum en la meva vida que en l’Orto Medieval de Perusa. Al costat de la basílica de Sant Pere, els arcs de pedra que subjecten la nau central i la torre del campanar es transformen en plantes de tota mena, regades diàriament per l’aigua del pou central del claustre. La diversitat de Déu creix en els colors de les flors i en les seves aromes. Així pensaven els monjos que durant el segle XIV van construir amb la paciència del rellotge de sorra un món distant de l’humà però en el qual els homes es refugien per salvar-se.
És un matí fresc d’un estiu calorós. Perusa neix, com Roma, de les aigües del Tíber al seu pas pels Apenins. Però no s’ha abandonat com la capital al desordre i la brutalitat. Perusa és mesura exacta de la bellesa. Els seus carrers es compten per palaus renaixentistes on no sobra ni una columna. És contenció i equilibri. L’urbs es va originar gràcies als etruscos i els seus habitants n’han conservat els elements essencials per continuar subsistint en el món d’avui dia: té les seves muralles, que la ciutat es resisteix a traspassar i conserva les seves tombes, l’exercici de memòria col·lectiva més gran d’un poble.
Als voltants de la basílica de Sant Pere els monjos fa set segles que cuiden les plantes com si fossin extensions de les seves pròpies vides. L’Orto Medieval és una representació del món celestial en la terra pecadora. Però també aspira a ser un paradís concentrat. En aquest sentit, passejar pel Jardí de Perusa acosta l’home al cel. Dins no hi ha horaris, ni cues ni embussos. Tot és aire fresc i silenci, només esquitxat pel cant dels ocells.
Tots els Ortos Medievals segueixen una estructura tripartida. Al principi es troba el Jardí de l’Edèn, una reconstrucció del paradís terrenal on Adam i Eva van passar els primers dies de la Humanitat. Tot és simbolisme. Cada planta significa. Res ha estat conreat a l’atzar. M’aturen dos arbres. El primer és una magnòlia, l’arbre de la vida, anomenat l’«arbre còsmic», l’origen. La seva ombra recolza en la façana de la basílica. El segon és una figuera i representa el pecat i la culpa. La fulla que va servir per tapar les vergonyes d’Adam i Eva després de mossegar la poma. Les branques que van actuar de cadafal per a Judes després de trair Crist. Enfrontats els dos arbres, hi ha un canal d’aigua que simbolitza el riu de la vida i les oliveres circumden un camí per on el viatger es deixa vèncer per la somnolència.
El Bosc Sacre
Em costa molt esforç abandonar el lloc. Després d’una porta, s’accedeix al Bosc Sacre, un lloc salvatge d’herència pagana on els arbres creixen sense ordre aparent. L’ombra és total, com si ens haguéssim desplaçat de la ciutat. No existeix Perusa. La llum del sol es cola entre les branques i va formant figures estranyes al terra de l’àlber. L’últim espai de l’Orto és el dedicat a les plantes medicinals. Es compon d’espècies de tota mena. Després del descobriment d’Amèrica, l’acolliment de varietats exòtiques va multiplicar els colors i les fragàncies de l’hort. És l’alè d’una ciutat bella.
Rere els murs de l’Orto el viatger se sent orfe. Camina despullat del paradís, però el sender de la vida no és mundà ni fatigós. Perusa és una ciutat d’estructura medieval però que ha sabut emmotllar a la perfecció les innovacions renaixentistes. El Palazzo dei Priori recorda la Signoria de Florència, però les mesures s’adiuen a la mesura humana. La plaça es completa amb una arcada i una font. Els habitants de Perusa beuen vi esperant que la tarda s’assenti a les façanes dels edificis blancs. A l’interior dels palaus hi ha obres dels millors artistes del Renaixement, al costat de terracotes etrusques. És l’ordre dels museus que intenten imitar la calma dels carrers. Caminant cap a Sant Miquel Arcàngel ens creuem amb la Rocca Paolina, una fortalesa del segle XVI que els papes van construir per marcar la ciutat amb el poder celestial. Les seves cavitats semblen grutes habitades per ciclops. Ni encara amb els excessos papals Perusa desentona. Després d’un passeig d’una hora, veig davant meu Sant Miquel Arcàngel. És un temple paleocristià, de planta circular i una gran cúpula sustentada per taulons de fusta i arcs creuats de maó. A l’exterior, un prat verd regala una panoràmica a tota la ciutat, que apareix entre els turons com una pintura fresca.
Ningú sap com va arribar a ser el paradís terrenal del qual van ser expulsats Adam i Eva. L’home s’ha passat segles i segles intentant reconstruir amb carrers i palaus la terra on la Humanitat va començar a caminar, protegits per l’ombra dels arbres i els fruits de colors.
Però a Sant Miquel Arcàngel, després de recórrer Perusa, un té la sensació que no pot ser molt lluny la fórmula del paradís, si és el cas que el viatger l’ha trobat i no troba les paraules per descriure’l.
