L’amfiteatre de Pula reconcilia al viatger amb el món clàssic. No pot desprendre’s d’ell. Ho sap des que és un nen. Porta setmanes creuant els països que abans formaven Iugoslàvia i en tots ha vist la petjada impresa de Roma. Va ser la ciutat del Tíber la primera que va unir tot aquest conglomerat de cultures en un sol espai polític. Després vindrien bizantins, eslaus, venecians, turcs i comunistes. Cadascun amb les seves particularitats, deixant edificis singulars, únics al Mediterrani. Però a Pula l’amfiteatre o la sorra, com prefereixen anomenar-lo els habitants de Pula, és el que més brilla amb el sol. L’emblema de la ciutat. L’únic capaç de competir amb el Coliseu romà. La ciutat viu entre els seus arcs i la mar.
Pula va ser un capritx d’August, quan ja era la persona més important de la Terra. I la ciutat li conserva un temple dedicat al costat de la catedral, com si els déus pagans i cristians encara sostinguessin la bona sort dels seus carrers. La península d’Ístria sempre ha tingut més a veure amb Occident que amb Orient. S’enorgulleixen d’això els seus habitants, quan ens reben en els petits pobles costaners. D’obligat empleno és la parada en la Basílica Eufrásica, en Porec, un poble de pescadors. El temple desborda de mosaics i adquireix una estètica bizantina. És del segle VI i si el viatger es despista un moment pensarà que en sortir del seu altar daurat amb la imatge de la verge caminarà pels carrers de Rávena. Però no, és Ístria.
Tota la península destil·la melancolia italiana. No solament és veneciana l’orografia dels seus carrers. L’arquitectura de les seves esglésies i les ruïnes destacades de Roma, escampades entre palaus renaixentistes, fan que tot l’espai recordi en gran manera a les regions adriàtiques d’Itàlia. El passat comú és inevitable i fins al final de la II Guerra Mundial, Ístria i Itàlia compartien un mateix destí. Va ser una separació traumàtica i feta amb esquadra i cartabó, però amb poc cor. La majoria dels habitants de la zona, com en el cas de Zadar, eren italians que es van veure desplaçats. Però els anys quaranta havien obert massa ferides en el terreny. Encara avui no es poden tancar. El cas de les foibe és paradigmàtic. Són avencs que s’enfonsen en el sòl fins a profunditats superiors al quilòmetre. Un espai de la naturalesa reservat al terror. Acabada la guerra, la Iugoslàvia de Tito va fer desaparèixer a milers de persones en les foibe. Les massacres són consideres neteges ètniques i els cossos mai es van poder recuperar. No solament van ser llançats rivals polítics, sinó famílies senceres, inclosos nens. El deliri de la naixent Iugoslàvia s’enquadra dins del que es va dir l’èxode istrià-dàlmata, l’expulsió de tot ciutadà italià de la regió.
Creueristes pels carrers
Pula suporta la despulla d’una població que va ser majoritària i ha sabut mirar cap endavant. Avui els seus carrers aconsegueixen un ritme vibrant amb els creuers. Estan plens de restaurants i gelateries, concerts nocturns i desfilades d’Hare Krishna formats per adolescents europeus. Els creueristes desembarquen en el port i miren des de lluny el temple d’August. No poden perdre ni un minut perquè just al vespre començarà un concert dins de l’amfiteatre. La ciutat dirigeix les seves pulsacions cap a la sorra. És quan nosaltres fugim d’ella i entrem en el temple d’August, elevat en un pedestal i presidit per quatre columnes. A August el van convertir en un déu a Orient, en l’actual Síria. Va ser a petició del senat, que en un altre temps hagués desconfiat del polític que es creu diví, però que a aquestes alçades de la història ja no era més que un conjunt d’ancians rics. El temple de Pula és petit però bell. D’una bellesa concentrada. L’equilibri de les seves columnes d’estil corinti segueix la sintonia de la brisa marina. No debades, la mar està a tan sols un parell de carrers.
La resta de la ciutat és pur Mediterrani. S’encenen les llums i els seus carrers obliden els cotxes i el trànsit. El centre històric es torna per als vianants. El fòrum és el carrer principal. Neix en el temple d’August i desemboca en l’Arc dels Sergios, una porta triomfal d’una família que va decidir intervenir en la Guerra Civil romana ajudant a Octavi. Una ajuda que va resultar definitiva per a la seva victòria i el final de la República. Durant uns minuts, els carrers del centre romà són transitades per passejants sense pressa. En tot just una hora s’omplirà de creueristes, la plaga que envaeix tot el Mediterrani i que posa en perill el seu patrimoni històric. La ciutat serà intransitable. El temple d’August perdrà la lluentor del seu marbre antic i el paviment del fòrum s’embrutarà amb taques de gelats i burilles mal apagades. Al lluny, se senten crits provinents de l’amfiteatre. Ja ha acabat la funció i els creueristes tornen a la ciutat. Pula posa una vela al déu August i resa per a no morir d’èxit.
Abans de ser atrapat pel cicló, ens llisquem en silenci més enllà de l’Arc dels Sergios. Deixem el fòrum i ens acostem, sigil·losos, a l’amfiteatre. Ara està buit i ha renovat la seva bellesa. Ja ha acabat el rugit dels lleons, menor que el dels humans, i ens deixem vèncer per les formes de les ombres sobre els arcs. Semblen moure’s. I es mouen.
