Viure d’esquena a la mort amb les mans aferrades a la vida. Els napolitans s’encomanen tots els 19 de setembre des de fa segles a sant Gennaro, el seu patró. Acudeixen a la catedral i esperen solemnes al fet que el bisbe alci el sagrari amb unes gotes de sang del sant. Es conté la respiració. És setembre i sol enganxar-se encara la calor i la humitat que ha deixat l’estiu. Les dones es refresquen amb els ventalls, una altra herència espanyola, i els homes consulten el calendari del pròxim partit del Napoli. Llavors el bisbe exclama. La sang s’ha liquat! El que era un mineral sòlid s’ha transformat en un líquid recentment sortit de la ferida. La liqüefacció de la sang de sant Gennaro porta succeint-se quatre-cents anys i no hi ha ciència ni lògica que pugui derrocar les muralles de la fe entorn a ella.
La religió que destil·la Nàpols és popular, esquitxada de supersticions tan antigues que el viatger ja les considera una modernitat. A la ciutat se li van sumant credos i misteris. L’últim està a l’altura de les millors llegendes que recorren les nits de tot el món. Parlem de Vlad Tepes, el conegut com el Drácula històric, que després de ser raptat pels otomans en el camp de batalla, els seus ossos van anar a la sepultura del seu gendre, de la família Ferrillo. Això es tradueix en què uns investigadors van descobrir que en el claustre de l’església de Santa María la Nova, entre el port i el Barri Espanyol, reposaven els ossos del vampir. L’única cosa que li faltava a Nàpols per a no agafar el son.
No n'hi havia prou amb la panoràmica del Vesubi cada dia, amenaçador i bell al mateix temps. O els Camps Flégreos, un altre volcà situat en la costa i que s’eleva a una velocitat preocupant. La ciutat necessita emocions fortes. Des de la Plaça del Plebiscit el món napolità ja promet una visió entre decadent i artística. Nàpols sobreviu a la destrucció en cada pas. Els seus carrers estan bruts. Els edificis semblen sortits d’un bombardeig. El trànsit col·lapsa el centre històric i l’engoleix en una boira de contaminació. Però poques avingudes hi ha en el món amb tanta vida com via Toledo, on el color dels seus palaus no cap en el Pantone. Les cafeteries exhibeixen orgulloses el millor cafè del món. No són presumptuoses, per a res. Quan el viatger prova el plaer negre en les seves tasses candents sap que fins i tot hi ha modèstia.
En el Barri Espanyol
El Barri Espanyol és el millor exemple del que és Nàpols. Un mercat a l’aire lliure, on es compra qualsevol tipus de gènere, com si estiguéssim al Caire o Calcuta. Els venedors mostren les seves mercaderies i exhibeixen l’art de la seducció oratòria. Són capaços a vendre la seva casa i treure benefici a curt termini. Els seus rostres són antics i castigats pel sol. S’entén a la perfecció que Caravaggio abandonés l’ostentació romana i s’amagués entre els napolitans. Es va dedicar a pintar sants i verges amb la mateixa fesomia que els pescadors i les meuques que caminaven pel Barri Espanyol.
El panteó de Nàpols es completa amb Maradona. I aquest fet escenifica les necessitats que estan els napolitans de déus. Com si no tinguessin suficient amb les seves esglésies barroques. El jugador de futbol se’n va anar de la ciutat fa trenta anys però encara perdura el seu halo diví. A la porta d’una església, el que escriu va observar un petit santuari pintat de blau. Creia que es tractava d’un sant típic dels segles antics i en acostar-se va descobrir que es tractava d’un pèl de Maradona, custodiat per veles i flors de plàstic. Mentrestant, se celebrava unes noces i els nens utilitzaven la porta per on entrava la núvia, vestida de blanc, com a porteria.
L’important és tenir fe. Determinar a quin i per quant temps és això rai. Tal vegada, l’única religió invariable que ha tingut la ciutat ha estat la gastronomia. Hi ha pocs llocs en el món on es mengi millor. I això no és un tòpic. Va ser a Nàpols on la mateixa reina Margarita de Savoia, en el 1889, va demanar provar el menjar dels pobres. El cuiner, Raffaelle Esposito, ho va tenir fàcil: massa, tomàquet, mozzarella, alfàbrega, sal i oli. El paladar dels pobres és refinat en la capital de la Campània.
Tant de bo que la ciutat pugui deixar enrere el moment més fosc de la seva història, el que viu amb la Camorra i que afecta a tots els seus carrers. Seria el miracle que necessita. I no hem de subestimar el poder de Déu en aquesta ciutat, que fa possible tots els anys la liqüefacció de la sang de sant Gennaro. El problema és que el Déu de Nàpols no agrada d’heroïcitats. Pot el viatger, mentre que espera l’acció divina, llegir a Saviano o Erri de Lucca. Els seus llibres són el millor reflex de Nàpols portats al paper. I no cal esperar una vegada a l’any perquè esdevingui. Val la pena, en tot cas, el món desordenat que exhalen els seus carrers. Malgrat el preu a pagar.
