Al Danubi li van creixent ciutats en les seves ribes, des d’Alemanya a les costes de la Mar Negra a Romania, i totes elles tenen un estil característic. És un riu poderós i elegant. L’avinguda més llarga d’Europa, que connecta Orient i Occident molt abans que les dues cares del continent prenguessin rumbs diferents. En la part nord, el Danubi adquireix una posa elegant, meandres verds entre els Alps i urbs que ajusten els seus palaus i castells al llit del riu. Conforme avança i per Àustria, la contenció deixa pass a un llit més ample. El riu canvia l’alemany de saló pels múltiples dialectes eslaus i les seves cafeteries en la ribera.

Bratislava és un lloc de fronteres. En aquest sentit, el Danubi acaba d’abandonar Àustria. Escassos quilòmetres a l’oest encara banyava les riberes de Viena, al so de Strauss i amb elegància matemàtica. A l’altura de la capital d’Eslovàquia, el món deixa de ser exacte però encara conserva l’ordre. És l’equilibri entre caos i contenció. La ciutat li dedica la seva ànima al riu en una sola riba i deixa l’esquerra per a la indústria i les oficines. N’hi ha prou amb una. No vol malbarataments Bratislava.

La Ciutat Vella suma a penes una dotzena de carrers que es travessen en places d’aspecte atemporal. La seva arquitectura tanca un complex misteri d’edats: temples que semblen gòtics però que porten impresos la marca del segle XIX; palaus que van arribar tard al Renaixement, en ple Segle de les Llums; fonts elegants amb estàtues de finals del segle XX. Bratislava va ser feta per a ser recorreguda en un parell d’hores. No hi ha grandiloqüència. No hi ha excés de formes. Tot l’espai urbà de la Ciutat Vella està mesurat i taxat. No sobra res i res falta. Fins i tot són pocs els turistes que la visiten, en comparació amb les germanes majors del Danubi, Viena i Budapest.

Competència massa exigent. Però la ciutat no exigeix grans esforços. Si el viatger aconsegueix treure’s del cap les comparacions, gaudirà, en la plaça Hlavné Námestie, d’una cervesa excel·lent en una terrassa sense problemes d’espais. El lloc és encantador, circumdat per palaus les façanes dels quals exploren tota la paleta cromàtica. En el centre s’eleva la font de Maximilià, rei d’Hongria, construïda en pedra en el segle XVI, que es gela amb l’arribada de l’hivern. A pocs metres, la plaça de Mariansky Stíp s’omple d’arbres fins a la mateixa façana de l’església jesuïta, un regal que el Barroc li va fer a la ciutat.

El passeig sempre és tranquil a Bratislava. No hi ha presses. Se sol arribar amb tren des de les ciutats pròximes i en pocs minuts el viatger ja contempla els restaurants de la Ciutat Vella, preparant un suculent gulash de vedella. A la Porta de San Miguel s’acumulen els establiments per a resguardar-se del fred, molts d’ells amb un pati interior des d’on observar l’arquitectura íntima de la ciutat. Els edificis segueixen la regla de les teules vermelles, que es van enfosquint amb els anys i que li donen a la ciutat unes vistes panoràmiques del color del bon vi.

Però Bratislava demana que se l’explori amb més deteniment. El contrast entre la Ciutat Vella i la resta de l’urbs és tremend. Fora del centre històric, les construccions dels anys seixanta la fan vulgar i desproveïda d’encant. No obstant això, els turons que l’envolten són el millor antídot contra la lletjor. Ens van parlar de Slavín, una pendent a la qual els eslovacs diuen Muntanya Calvari. El barri es compon de cases que freguen el luxe i l’extravagància, però a l’altura del cim, les vistes del riu, amb el pont de Calatrava i les torres de les esglésies, fan de la ciutat un lloc a tenir compte.

En les altures de Slavín el viatger entén part de la història recent de Bratislava i el seu paper compromès entre dos mons. Un monument soviètic sorprèn a tot aquell que visiti el turó. Està fet de pedra negra i homenatja els soldats soviètics caiguts durant la II Guerra Mundial. En aquells anys, Hitler es va annexionar Txecoslovàquia i va imposar un estat titella en el que avui és Eslovàquia. Bratislava no solament va suportar la tragèdia de la guerra, sinó que va despertar d’una ressaca brutal amb seixanta anys de dictadura soviètica. En la Primavera de Praga, en el 1968, per la ciutat no es van repartir flors i llibres, però els tancs russos van entrar igual pels seus carrers i van aixafar qualsevol veu que sobresortís del cor de silenci. El monument de Slavín és incòmode, com qualsevol cerimònia que pretengui recordar el passat. Ningú pot negar que l’exèrcit soviètic va salvar Bratislava de l’ocupació nazi, però les autoritats russes es van assentar massa aviat als seus carrers i no les van abandonar fins que el gegant rus es va enfonsar. I aquí segueix Bratislava, tranquil·la, com si no hagués canviat de país almenys quatre vegades en l’últim segle. Ocupada a ser modesta i a trobar el punt exacte entre la contenció i la grandiloqüència.