No és fàcil arribar a Monembasia. Gairebé no hi ha carreteres al sud de Nauplia, a l’entrada del Peloponès. Les que hi ha han de superar congostos escarpats per on només transiten les cabres i camins abnegats per la pluja. Seguir la línia de la costa converteix el trajecte de dos-cents quilòmetres en un dia sencer de viatge. Els pobles enfilats al sol i a la mar apareixen. Són homes i dones de rostres tibants i torrats. Porten tota la vida dedicant-se al pasturatge i a l’agricultura. Quan la collita és dolenta, tiren les xarxes a la mar i es converteixen en pescadors ocasionals. Estem a prop de Mani, una de les regions més tradicionals i aïllades de Grècia.
Hem hagut de passar per Esparta i Mistràs i girar cap a l’est fins al cap Malea. És l’antiga regió de Lacònia, pàtria dels espartans, els qui portaven la vida més exigent de totes. Alguna cosa dels vells costums ha quedat en la terra, en la qual creixen arbustos sobre la pedra. Just abans del vesprejar, arribem a Monembasia, una illa que sura a la deriva.
Les seves particularitats geogràfiques la converteixen en un territori gairebé mític. Es tracta d’una muntanya a la meitat de la mar. Una llengua prima de terra comunica el continent amb l’illa i la uneix per sempre. Com són aigües tranquil·les, les marees amb prou feines intercedeixen en el transcurs lent dels caminants, que surten de Monembasia a comprar al mercat de Gefira. Només hi havia espai per a construir en la part oriental de la muntanya. I els seus habitants l’han aprofitat al màxim.
El viatger que entra a Monembasia ha de caminar per un congost. De la muntanya es passa directament al fons de la mar, sense transició ni platges. El primer que apareix és el cementiri. En total, són dinou els habitants que actualment resideixen al poble, xifra sobrepassada pel nombre de tombes. És una necròpoli senzilla, amb làpides que despisten al viatger per les dates i els noms grecs que apareixen. Però alberga les millors vistes de tota Grècia. Seguint la ruta cap a l’extrem de la muntanya, trobem les primeres cases abandonades. Monembasia no sempre va ser un lloc despoblat. És dels pocs llocs de Grècia que va aconseguir resistir la dominació turca.
Desapercebuda
Almenys fins al final. En el segle XV, quan Bizanci es desintegrava després de la presa de Constantinoble i els habitants de tota Grècia es refugiaven a les muntanyes de Mani, Monembasia va passar desapercebuda als invasors otomans. Fins al segle XVIII no van poder concloure el setge. En 1715 entraven en la ciutadella i construïen la mesquita que avui s’abrasa al sol de l’Egeu, al costat de les altres esglésies. Poc li va durar al sultà la seva muntanya. Un segle després, durant la independència grega, Monembasia es va unir a la rebel·lió i va ser alliberada.
Al poble, la majoria de les construccions estan abandonades. Una vegada que es travessen les muralles, el viatger troba la plaça de Kanóni, un refugi tranquil on creixen els arbres protegint un parell de bancs. Allí passen els dies els dinou habitants, en xerrada contínua, sense sortir de la muntanya excepte per a l’imprescindible. El seu món no és el de les carreteres i les aglomeracions. Ells esperen el vespre asseguts enfront de l’església de Crist Encadenat, que va començar a construir-se en el XII i que s’erigeix al costat de la mesquita. Tots dos vessants d’una mateixa fe conviuen amb normalitat a Monembasia. La mesquita ja no té fidels que obrin les seves portes i que resin en els seus murs, però les esglésies ortodoxes saben també que és qüestió de temps que el poble esgoti els seus dies sense habitants.
La resta dels carrers ascendeixen cap a la part alta de la muntanya. Continuen apareixent esglésies. Conforme guanyem altura l’estat d’abandó és major. Sembla una Muntanya Calvari amb totes les estacions ordenades. L’última és la de Sant Joan, especialment venerat a Grècia, on segons la tradició, va rebre la revelació de la fi dels dies. El nostre va acabant i el sol es posa a l’altre costat del continent. Ja hem traspassat les muralles i escalem la muntanya fins al seu punt més alt. Es veu el far, enfilat al precipici, il·luminant als vaixells que vénen d’Atenes. Les pedres es confonen amb les restes de l’antiga fortalesa. Avui a penes arriben viatgers. Els pocs que s’atreveixen a sortejar les carreteres del sud no es queden a dormir als carrers de Monembasia . Segueixen la ruta cap a altres llocs més turístics.
La ciutat s’ha convertit en un recés de pau, en un bocí d’un temps passat que apareix amb la rabiosa bellesa de la naturalesa. En el punt més alt, pujats a un llenç de la muralla trencada esperem el vespre. Afortunats els viatgers que descobreixen Monembasia i s’atreveixen a conèixer-la fins a la nit.
